El periodista i comunicador Ximo Rambla Manzano va rebre, la setmana passada, el premi Micro Daurat 2025, que lliura el Col·legi de Periodistes de la demarcació de les Terres de l’Ebre. Destaquen així la seua llarga trajectòria en els mitjans de comunicació. Com sent este reconeixement?
Quan et donen un premi te poses molt content. Agrada molt, te sents molt valorat i t’unfles una miqueta. Però el que realment valoro és que el premi haja arribat dels mateixos companys periodistes, de la junta sortint que va ser qui me va proposar a través de Josep Baubí, i haver-lo rebut de mans de la nova presidenta i companya periodista, Anna Ferràs. Vull recordar que jo vaig ser el president fundador de la demarcació del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre i, per tant, li tinc una estima especial a un col·legi que he vist avançar molt bé, millor del que jo podia arribar a imaginar, amb projectes que s’han consolidat a la professió i que se visualitzen molt bé fora.
El que realment valoro és que el premi Micro Daurat haja arribat dels companys periodistes
És un premi a la trajectòria, i quina trajectòria: ràdio, premsa, televisió, periodisme institucional, presentació d’actes… Ha tocat totes les tecles, en estos més de 40 anys de professió.
Com a curiositat, diria que durant molt de temps he continuat fent el mateix. No fa gaire, me vaig trobar un amic expolític pel carrer a Tortosa i me preguntava a què me dedicava. Li vaig dir: «Tanca els ulls. Quan els obris, te diré que estic fent lo mateix que feia quan me vas conèixer». Per tant, des del primer moment he repetit tota esta faena de presentacions, ràdio… Quan no he tingut ràdio, he tingut televisió… Esta casa, Canal Terres de l’Ebre, ha sigut la meua durant molts d’anys, als inicis com a L’Ebre Televisió; vaig començar també fent televisió a Canal 21 quan estava a Roquetes, amb Robert Guinart en aquella televisió tan analògica d’aleshores. Després, amb la creació de Tortosa Televisió, al carrer Moncada. He sigut corresponsal de mitjans nacionals… He tocat tots els pals del periodisme. I aquí afegiria que va haver-hi un dia que me vaig haver de convertir en empresari i aquí va vindre el més difícil: saber compaginar el fet de ser periodista i comunicador amb ser empresari.
He tocat tots els pals del periodisme i he hagut de compaginar la faceta de comunicador amb la d’empresari
S’inicia en el món del periodisme a principis dels anys 80 a través de la ràdio i també al setmanari La Veu de l’Ebre, del qual en parlarem després. Com recorda aquells inicis?
Vaig començar sent menor d’edat amb unes veus icòniques de la desapareguda Ràdio Tortosa, que va tancar el Govern estatal quan va decidir un dia tancar totes les emissores que no eren capital de província de l’Estat espanyol. En van ser 40, excepte curiosament la d’Ulldecona, i crec que va ser un gran encert d’aquells que la van poder defensar i mantindre en antena. Allà me vaig trobar persones com Josep Àngel Òdena, Paco Guimerà, Luz Acero, Jordi Itarte, Conxita Panisello, Conrad Duran… i companys amb qui hem compartit tant de viatge com Josep Maria Arasa, Josep Lluís Villa, Arturo Gaya, que també va ser periodista a la ràdio. I, naturalment, per a mi l’element clau és Lluís Mestres, qui va ser director de Ràdio Tortosa i me va donar l’espenta definitiva per a vincular-me i estimar els mitjans de proximitat. La ràdio me va portar a entrar a La Voz del Bajo Ebro, que després vam catalanitzar com La Veu del Baix Ebre i, amb poc més de 20 anys, ja n’era el director.
Té nostàlgia d’aquella ràdio?
La ràdio ha canviat bastant. Recordo que escrivíem els guions amb Olivetti i que no hi havia internet. El dia que va vindre el fax a la ràdio va ser una festa! Poder enviar-nos folis amb aquell paper tan estrany… Després va ser el mateix fax el que va servir per a acomiadar-nos de Ràdio Nacional. Ens ho van comunicar així. Com a anècdota, el fet d’estar a la ràdio em va servir per a no anar a la mili perquè tenia la meua primera nòmina com a treballador, fill de vídua, i aportava a l’economia familiar.
També estava molt vinculat a les retransmissions esportives, per exemple amb el bàsquet femení.
Sí, en una època on eren molt complicades de fer pels recursos tècnics molt limitats. Ràdio Tortosa era pràcticament l’única ràdio local que hi havia aquí, i parlar-hi te donava una rellevància social que t’obligava a molt. Vaig retransmetre els partits del Sabor d’Abans, a Tortosa, un equip de la primera divisió femenina que va guanyar títols a Espanya i va participar en lligues europees. Seguir-lo per tot Espanya i per Europa te donava molta notorietat.
En els últims 20 anys ha sigut l’editor-gerent del setmanari La Veu de l’Ebre, hereu de la fusió, al 2001, dels setmanaris La Veu del Baix Ebre i L’Ebre. Això marca esta segona etapa on ha fet més d’empresari que de periodista.
Les dos coses. Tu que has compartit redacció amb mi saps que aixecaves un telèfon per a fer una gestió de publicitat i aixecaves un telèfon per a buscar la font d’una informació. Compaginar estos dos papers és el més difícil que ens ha tocat fer. Saps que acceptes una campanya de publicitat d’un ajuntament i, al mateix temps, tens davant de l’ordinador una notícia que saps que no li agradarà a l’alcalde. Hem intentat fer-ho de la millor manera possible, encara que qui no ho ha acabat entenent moltes vegades és aquell que se creia que per una campanya de 500 euros tenia dret que el mitjà amagués alguna cosa que no li puga agradar. Mantindre un mitjà de proximitat de premsa escrita o ràdio té molt de mèrit.
El més difícil és fer de periodista i d’empresari a la vegada: saps que tens una campanya de publicitat d’un ajuntament i, a la vegada, una notícia davant teu que saps que no els agradarà
També ha tingut una gran implicació en la vida social de Tortosa, presentant moltíssims actes.
Això m’ha marcat molt en l’àmbit de la popularitat. Quan portes tants anys presentant l’acte de les pubilles, el pregó de festes o la Festa del Renaixement, la gent acaba identificant bona part de l’acte amb la veu de les persones que ho fan. Ho he compartit amb Sílvia Tejedor o Núria Mora, grans professionals.
Va ser fàcil, crear la demarcació Terres de l’Ebre del Col·legi de Periodistes?
No ho va ser, perquè Tarragona no volia renunciar a esta part del poder. Però, al final, la col·laboració d’un entusiasta periodista de Tarragona, Josep Maria Arias, va possibilitat que el Col·legi arribés amb veu pròpia a Tortosa. Va ser una demostració que la descentralització no només ha de ser del poder públic sinó també del poder institucional d’organismes, com és el Col·legi de Periodistes. Crec que va ser un gran encert.
Creu que els mitjans de comunicació local tenen futur?
No podem estar sense premsa de proximitat. La incertesa que té la premsa local és exactament la mateixa que té la premsa estatal o la internacional: ningú sap cap a on aniran els mitjans. Els consums han canviat, les xarxes socials comuniquen però no fan periodisme. Tothom ho hauria de tindre molt clar. Darrera del periodisme hi ha una font, hi ha un professional, hi ha un treball… això no es pot posar al mateix sac que aquell que fa una piulada o penja un missatge a WhatsApp i pensa que allò és una notícia. El periodisme és una cosa molt més seriosa.
Els mitjans locals tenen futur, malgrat algunes persones. I me refereixo a polítics que potser voldrien que no existíssem o que només comuniquéssem el que ells volen a través de les seues vies privades. Però estic convencut que som més imprescindibles que mai. En lo local està la veritat: quan tu surts al carrer, a tu te veuen i et ve la persona de la qual has parlat. A l’editor de La Vanguardia no el veu ningú pel carrer, però a tu sí, i són capaços de criticar-te a la cara. Este risc l’assumim amb naturalitat. Hem de continuar, i per molts anys.
Darrera del periodisme hi ha un treball professional… no es pot posar al mateix sac que una piulada o un missatge de WhatsApp, i pensar que allò és una notícia
Les Terres de l’Ebre som singulars, pel que fa a mitjans de comunicació?
Som els que tenim més mitjans per quilòmetre quadrat. Hi ha altres comarques de Catalunya on també en tenen moltes i bones, com per exemple Vilafranca. Aquí, l’època de l’oposició transvasista va fer pujar molt la necessitat informativa que va provocar l’aparició de molts periodistes, de mitjans… Allò va anar descendint, però la mitjana ha mantingut la presència de mitjans per damunt de la mitjana de la resta del país.
Estem en un bon moment, hi ha molta diversitat i amb professionals molt qualificats, i penso que el lector i l’espectador pot escollir aquell mitjà que li dona més confiança.
