El 18 de juliol es compliran 90 anys del cop d’estat del general Franco, l’inici de l’anomenada guerra civil i de la dictadura, que en molts aspectes encara patim.
Per bé que les eleccions democràtiques de juny de 1977 i la Constitució aprovada el desembre de 1978 han donat una pàtina de sistema representatiu i de sobirania popular, tot el que apuntala el sistema està fonamentat en tics dictatorials.
La mostra més bàsica és el que no s’hagi restablert el sistema que es va suprimir: la República. De fet, durant tots aquests anys (des del 1975 si voleu, quan va morir el dictador), mai s’ha fet cap consulta sobre les preferències dels ciutadans sobre el règim de l’Estat. Ni tan sols es pregunta en les enquestes del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) sobre opinions i percepcions dels ciutadans sobre qüestions diverses.
El per què de la vigència de la dictadura es fonamenta en l’origen de la monarquia, que no és democràtic. Al contrari, el 21 de juliol de 1969 Franco designa Juan Carlos de Borbón (saltant-se l’ordre successori natural que corresponia al seu pare, Joan de Borbó, emparant-se en la llei de successió segons la qual seria Franco qui nomenaria el monarca del regne) com el seu successor a la Prefectura de l’Estat, amb el títol de Príncep d’Espanya (en el testament de Franco es deia que ho deixava tot «atado y bien atado»). Va ser proclamat per les Corts l’endemà 22 de juliol, i Juan Carlos va jurar (posar a Déu per testimoni) fidelitat als principis del Movimento Nacional i altres Lleis Fonamentals. Des del 9 de juliol al 2 de setembre de l’any 1974, el llavors príncep va assumir per primera vegada la Prefectura de l’Estat en funcions a causa de l’hospitalització de Franco, va estar poc més de 7 setmanes com a Cap d’Estat, amb el dictador viu.
Durant aquests 49 anys d’eleccions, de gairebé mig segle de democràcia vigilada, no s’han depurat els feixistes que corquen el sistema, des dels diferents òrgans de poder. Ni policia, ni poder judicial, ni l’alt funcionariat, ni… tantes altres coses.
Ho hem vist, i ara ho confirmem a diari amb les pressions per enderrocar al govern espanyol des de tots els front possibles. Els supervivents del feixisme van segrestar durant cinc anys Consell General de Poder Judicial, i ara ho tornen a repetir amb la renovació de la Sala del Penal al Tribunal Suprem. I no passa res.
Podem recordar les manifestacions de jutges amb toga, prohibides. La no aplicació d’una llei, com la d’Amnistia, ja fa dos anys,… No farem més llista, però la podem tenir al cap. Contrasta amb el silenci ensordidor de tot el que va fer l’ex ministre Critobal Montoro, que segueix en llibertat; la lentitud del cas d’Alberto González Amador (el nuvi d’Ayuso, o el germà de la presidenta també denunciat pel negoci de mascaretes, con l’exministre Ábalos ja condemnat). I què dir de les filtracions, del secret de les comunicacions o la privadesa, que atempten contra els drets dels investigats: el Fiscal general ha estat jutjat i sentenciat, mentre que les filtracions de MAR (Miguel Angel Rodríguez) s’han perdut pel camí. La justícia a Espanya és una màquina de triturar drets fonamentals dels seus investigats.
Sense anar més lluny, el recent intent de frenar la regularització de migrats, aprovada amb els vist i plau de tothom, també d’Europa, que ara es busca recórrer i invalidar.
Com a conclusió, un fet molt clar: no hi hagut ni la voluntat ni el coratge de cap govern per revertir l’hora i posar-la al fus horari que ens correspon al meridià de Greenwich, i 90 anys després mantenim l’hora alemanya amb que Franco es va congraciar amb Adolf Hitler. Preparem-nos, que volen tornar (no han de passar).
