Des de les darreres eleccions generals, una part de la dreta espanyola viu instal·lada en una sola obsessió: desgastar el Govern, posar-li traves a cada pas, buscar l’esquerda allà on no n’hi ha. Mentrestant, el Govern progresista continua fent la feina per la qual va ser escollit: governar per a la majoria. I hi ha un problema que no admet aquesta mena de distraccions, perquè la gent no pot esperar que s’acabin les baralles polítiques: l’habitatge.
És el problema, amb majúscules, del nostre país. Ho diu la Constitució des de fa quaranta-set anys: els poders públics han de garantir un habitatge digne. Aquest dret s’ha vist erosionat especialment des de l’esclat de la bombolla immobiliària a començaments d’aquest segle, i s’ha agreujat allà on els governs, central o autonòmics, han apostat per deixar-ho tot en mans del mercat, rebutjant regular, rebutjant blindar l’habitatge públic i mirant cap a una altra banda davant l’especulació. El dret a un habitatge digne no és una concessió ni un favor: és una obligació dels poders públics que cal fer complir.
Per això el Govern ha multiplicat per vuit la inversió respecte als anys de Rajoy —fins als 3.500 milions— i ha tret endavant un Pla Estatal d’Habitatge que blindarà per sempre el parc públic, perquè ningú el pugui tornar a vendre a un fons d’inversió com va passar abans. El Banc d’Espanya, en l’informe de fa pocs dies, ho deixa negre sobre blanc: a Espanya només una de cada 65 vivendes és pública, mentre que als Països Baixos n’hi ha una de cada tres. El propi informe reforça la necessitat d’augmentar el parc públic, i no pas la desregulació que alguns reclamen.
Aquí, a casa nostra, no parlem dels mateixos números que a Barcelona o Tarragona, però el problema hi és, i prou que el coneixem: el jove que ha de marxar del poble perquè no troba on viure, la família que busca un pis de lloguer i no en troba cap a l’abast. Però on avui hi veiem un problema, hi pot haver demà una oportunitat: si fem bé els deures, les Terres de l’Ebre poden oferir el que moltes ciutats ja no poden donar a la seva gent.
A això hi ajuda l’impuls que ha pres Salvador Illa des de la Generalitat: l’objectiu d’arribar al 15% de parc protegit, el pla per construir més de 210.000 habitatges arreu del país amb sòl ja identificat també al nostre territori, i l’acord assolit aquesta mateixa setmana per obligar els grans tenidors a registrar els pisos buits i, si cal, forçar-ne el lloguer. Són eines, i calen, perquè no podem permetre que un pis es quedi tancat mentre algú dorm al cotxe.
L’habitatge no és un actiu financer, és la base sobre la qual una persona construeix la seva vida. Per això la socialdemocràcia hi és, per posar-hi ordre quan el mercat sol no hi arriba. El Govern d’Espanya hi treballa, el de Catalunya també, i a cadascú, des de la seva responsabilitat, li toca fer-ho possible: que allò que avui és un pla escrit sobre un paper es converteixi demà en una clau que algú pugui girar, i que aquesta clau obri la porta a una oportunitat real per a la nostra gent.
Manel de la Vega
Senador i primer secretari del PSC a les Terres de l’Ebre
