Cada dia em trobo més gent passejant el seu gos com si estiguessin entrenant per les Olimpíades de la vida emocional. Matí, migdia i nit. Plou, fa fred o cau l’apocalipsi, però el gos ha de sortir.
I vull deixar-ho clar des del principi, perquè després venen els disgustos: no tinc res contra els gossos. Em semblen encantadors.
Però m’ha vingut una pregunta existencial: en quin moment vam decidir que una part important del nostre projecte vital seria assegurar que un labrador faci pipí amb regularitat?
Perquè si fem números… espanten una mica. Hores i hores caminant en cercles pels mateixos carrers, parlant amb veu infantil (“venga vaaaa, que bonic que ets”) i discutint amb una criatura que no entén ni la meitat del que passa, però que ens té absolutament dominats emocionalment.
I aquí ve la part interessant: ens queixem que no tenim temps.
No tenim temps per veure els avis, ni per implicar-nos en el barri, ni per conèixer el veí del tercer primera. Però això sí: el gos té tres passejades diàries, menú especial i fins i tot terapeuta emocional.
I compte, que no és poca cosa. Hi ha gent que organitza la seva agenda com si el gos fos el CEO de la família. Després hi ha el moment gourmet: el menjar del gos. Avui amb salmó, demà amb pollastre ecològic, demà passat amb una recepta que probablement menja millor que jo. Jo, sopant un entrepà mentre el gos té dieta mediterrània de luxe.
I encara hi ha la gran pregunta filosòfica: què aporta això a la societat?
Perquè si el gos fos una ONG, encara ho entendria. Però en la majoria dels casos, el seu impacte social és: mou la cua, estima incondicionalment i borda al repartidor com si fos un enemic històric de la humanitat.
Que sí, que aporta amor. Molt bé. Fantàstic. Però també aporta una cosa que no es diu prou: una relació on no cal negociar, ni discutir, ni empassar-se l’ego. És com tenir una amistat sense contradiccions. Bàsicament, un somni… o una trampa.
I aquí és on em ve una altra derivada, menys còmica i més incòmoda.
Quan veiem determinats joves en situacions de conflicte o de delinqüència, la reacció habitual acostuma a ser demanar més control, més policia, més sanció. Rarament ens preguntem què ha fallat abans: quina xarxa, quina presència adulta, quin temps, quina comunitat ha faltat pel camí. No com a excusa, sinó com a prevenció.
Potser la pregunta no és només què fem quan el problema apareix, sinó què no hem fet quan encara es podia construir una altra cosa.
Però això, és clar, no surt tan fàcilment com treure el gos a passejar. No dona likes, no és immediat i no es pot resoldre amb una corretja.
I potser aquí està el tema.
Vivim en una època en què les relacions humanes són complicades, lentes i sovint cansades. I hem trobat una solució brillant: relacions que no et discuteixen, no et qüestionen i t’estimen passi el que passi. I si poden anar amb corretja, millor.
I no, no estic dient que deixem els gossos i ens convertim en robots socials. Déu me’n guard. Només dic que potser hem trobat una manera molt elegant de no haver d’afrontar el caos meravellós de relacionar-nos amb humans.
Potser aquesta és la clau de tot.
No hem substituït relacions socials pels gossos. Hem substituït la complexitat per la comoditat.
I ara, si em disculpeu, he de sortir a fer una volta… no al barri, sinó a aquesta idea que potser el problema no és el temps que tenim, sinó amb qui el volem passar.
