“Siempre pensando que el amor jamás mira el reloj, que nunca dice adiós, sólo hasta mañana….” recitaba Luis Eduardo Aute amb extraordinària dolçor.
L’amor, com l’esperança, la tristor, l’alegria o la solitud conformen els eterns sentiments en el devenir de la vida, ens otorguen aquella capacitat gairebé trascendent de sentir, de traspassar el temps, d’emmirallar-nos en qui ens va precedir, d’adquirir la generositat indispensable per entendre que potser no érem tan diferents i no ens havíem adonat.
Aquest pas del temps, sigil.lós i desvergonyit ens desafia sense treva, ens sucumbeix a la convicció de l’avenç imparable d’aquesta vida fortuïta i extraordinària que no pot més sinó acompanyar-nos amb l’ànim exultant.
Aquest amor com tants regals de la vida no mira el rellotge, el mirem nosaltres amb desassossec per viure i avançar sense descans aquest pas del temps que invisible espasseja mut i implacable en la nostra aventura de viure, joventut i somnis que tal dia es van esvair per no tornar.
Aquesta societat trepidant sovint ens allunya de la pausa i la contemplació afavorint el posseir, l’afany per les coses materials i la succesió incessant d’experiències viscudes, aquelles que poden resultar desafiadores i transformadores.
Avançar en aquest temps inexorable també t’apropa a la reflexió, al valor de les coses quotidianes i enriquidores, els amagatalls on trobar inestimables instants de joia, de sentir real i sincer.
Potser el pas del temps ens retorna a la mirada sàvia, pura, aquella que esbrina on romandre i contemplar les ínfimes petiteses per les que val la pena haver lluitat, els amors amb els que vam somiar una eternitat compartida, tantes estones amb els que ens van mirar als ulls amb generositat i comprensió.
El sentit de la vida i el seu misteri, caminar per senders equivocats, canviar de rumb per descobrir aquella finestra on contemplar el món amb serenor i pau, trobar el raconet que et fa feliç.
El psiquiatra i pensador xilè Claudio Naranjo (Xile,1932-EEUU, 2019) ens convida a la reflexió sobre qui som i qui hem sigut al llarg de la vida mitjançant la descoberta personal, la reafirmació del jo, el que podem oferir als altres, com de valuosos podem arribar a ser teixint emocions i empaties, treballar l’amor descobrint la bellesa i la veritat.
Naranjo afirma que la dimensió humana és tan inabastable i petita alhora, som misteri, som un enigma per descobrir, i aquest valor de la vida és el major repte on aventurar-nos.
El sentit de la vida és créixer i donar fuits, tractant de ser autèntic i més amorós, davant la neurosi d’una societat accelerada i frenètica.
Com recitava Joana Raspall… “El temps no passa, només passem nosaltres, en diem viure”, una poètica manera d’entendre aquest temps abstracte i enigmàtic.
Tot ja és inventat, nosaltres regalem ser únics en aquesta existència inexplicable i meravellosa.
