Illa i Omella, el poder temporal i l’eternal, consideren que la visita de Lleó XIV ha obrat prodigis al nostre país, afirma el president. Els cecs han vist, l’Ayuso no ha insultat els catalans, els paralítics han caminat i “Catalunya torna a comptar per a Europa i per al món després de la pèrdua d’influència que van suposar els anys del procés”. Al·leluia!.
Certament, la premsa internacional ha lloat la figura de Gaudí, el temple de la Sagrada Família i la ciutat de Barcelona, amb portades a The Guardian, New York Times, Wall Street Journal, Le Monde, La Reppublica, el Corriere della Sera i als principals telenotícies globals. Però hi ha un petit problema hermenèutic que caldria resoldre: com hem d’interpretar l’expressió “els anys del procés”?, quin arc temporal hem de considerar?.
Entre les diverses opcions, sembla que la més estesa és situar el procés entre els anys 2012 i 2018, pensar que arrenca amb la manifestació de juny del 12, per la sentència de l’Estatut, i es clou el juny del 18, amb la constitució del nou govern català posterior a l’1 d’octubre i la brutal repressió del 155. Una aparent normalitat s’establia en un país aparentment resignat al sotmetiment. Però mentre el Pontífex proposava ponts, uns quants carrers més avall els mestres ensenyaven la seua indignació, com ho havien fet i ho tornarien a fer els metges, en una mutació de l’ira independentista, al mateix temps que fallaven els trens com les escopetes de fira, per evidenciar que no ha canviat gairebé res i que el procés sobreviu a la repressió després de nou anys.
Es tracta, en efecte, d’una mutació, d’un fenomen purament orgànic que es produeix en el cos social dels catalans. En general, de tots els catalans, de forma més o menys conscient, perquè el desgast emocional d’esperar cada matinada el tren, si vindrà o no, si el retard serà de més o menys quarts, si arribarem a misses dites a la feina, a la feina!, no al teatre o al restaurant o al futbol, a la feina!, això que ara, diàriament, ens angoixa a nosaltres, els més pencaires en altres temps i ara amb la síndrome de vull amagar-me sota el llençol, perquè estem cansats i estem cansades de ser súbdits d’un regne que ens maltracta i ens deixa sense recursos per atendre els nouvinguts i els qui sempre hi som. Potser no arribem a articular aquest raonament, potser ens quedem en el desfici i després votarem amb l’estómac o amb les parts pudendes, però hi ha el fet d’un escarni continuat per deixadesa i mala fe del poder que no escolta i ens imposa el 155.
És amb l’aplicació del 155, que Omella entrava a la història de l’art, de l’art d’assaltar sense escrúpols el Museu Diocesà de Lleida per endur-se les peces d’art de la Franja. Era l’11 de desembre de 2017 quan la policia espanyola s’enduia a punta de pistola les peces perfectament restaurades i conservades, per transportar-les al monestir de Sixena i abandonar-les en un espai insalubre. Era la culminació d’un altre procés, el que iniciava el 1999 l’actual arquebisbe de Barcelona quan encara no ho era.
Quatre anys abans, el 15 de juny de 1995, Karol Wojtyla signava un decret per trencar amb vuit-cents anys d’història, trinxar la diòcesi de Lleida fundada en temps de Ramon Berenguer IV i cedir-ne la meitat a Barbastre. Contra l’opinió dels clergues i dels alcaldes, cent onze parròquies catalanoparlants es lliuraven al control de l’Opus Dei i dels politicastres aragonesos, amb el seu malaltís anticatalanisme. El pas següent el va donar Omella, aleshores bisbe de Barbastre.
Nascut el 1946 a Cretes, un poble de la Franja ple d’encant, Omella és catalanoparlant de naixement, com ho eren tots els infants nascuts en aquell temps. Però va renunciar a la seua llengua i als seus orígens per fer carrera. És, abans que res, un espanyol, i ho demostrà amb la seua actitud davant les demandes de més presència del català a la visita papal: com tothom recordarà, no va ser una resposta gaire evangèlica, sinó una reacció més pròpia d’un pinxo de taverna que d’un home de Déu. Quan l’any 1999 era nomenat bisbe de Barbastre, es va afanyar a reclamar les peces d’art del Museu de Lleida i , en canvi, va ignorar les que hi ha escampades per Madrit i les Espanyes; fins i tot va amenaçar amb que “si la Generalitat de Catalunya fes alguna maniobra, reaccionaríem immediatament”. Tot un pinxo de taverna, com dèiem.
Illa i Omella van triomfar. Tot va ser perfecte als ulls del món. El Borbó, Pedro Sánchez i els catorze ministres que l’acompanyaven mostraven que eren, en el moment precís, al lloc correcte de la història, aquesta faula escrita pels qui sempre guanyen.
Xavier Vega Castellví
