Quan ets jove fas coses seré que de gran no faries ni borratxo. Tot et sembla una gran idea si comporta com a recompensa diversió, sexe o diners.
No sé ben bé per quina d’estes possibles contraprestacions -o quina combinació d’elles- se’m va ocórrer acceptar una feina de cambrer a les festes majors de Canet Lo Roig. Potser hauria d’haver sospitat que aquell lloc de treball era, si més no, peculiar quan l’oferta me la va fer un comerciant de pel·lícules de vídeo de lloguer que viatjava cada setmana a aquell petit poble del Baix Maestrat envoltat d’oliveres per abastir de les últimes novetats cinematogràfiques en VHS a un bar restaurant que exercia alhora de videoclub.
Quan m’ho va explicar el viatjant de somnis de Hollywood, jo m’imaginava a un client demanant a la barra: “Posa’m Top Gun i una ració d’olives”
Quan m’ho va explicar el viatjant de somnis de Hollywood, jo m’imaginava a un client demanant a la barra: “Posa’m Top Gun i una ració d’olives”, però, després vaig descobrir que a aquell estrambòtic local li pegava més una combinació de cassalla i Alien o un vermut amb Cariño, he encogido a los niños.
D’aquella experiència d’una setmana intensiva servint des d’esmorzars al matí -mentre els bous corrien davant la porta del restaurant- fins a copes per la nit a la barra que tenien instal·lada a la plaça on feien el ball, tinc dos records molt presents. Un és el d’un senyor que tenia reservada en exclusiva una caixa diària de quintos que consumia a temperatura ambient del mes d’agost perquè argumentava que la cervesa calenta no t’”acalenta”. I l’altra és que hi havia uns quants clients que, en lloc de cafè, demanaven un “malta”.
A mi, “malta” en recordava a un país que es va fer famós perquè la selecció espanyola li va marcar 12 gols en un partit de l’Eurocopa, però després vaig saber que allò que bevien els vells canetans era el que en altres indrets es coneix com cafè batejat o rebatut, és a dir, un cafè més barat que es servia amb el caldo que quedava a la cafetera desprès d’haver dispensat un cafè normal a un altre client. Allò era una pràctica heretada d’èpoques d’escassetat que culminava en una situació absurda quan havíem de preparar un “malta” amb la cafetera neta o després d’atendre un altre client “maltès”, ja que ens obligava a fer primer un cafè normal, llençar-lo i després aprofitar el restant diluït. Jo, que no tenia consciència ecològica, però em dolia tirar un bon cafè, els oferia la versió original a preu reduït, però aquells vells em deien que no era una qüestió de diners, sinó que prenien aquella beguda de segona mà perquè s’havien acostumat al seu sabor. Puta Guerra Civil!
Costa molt trobar algú que et serveixi un cafè que no estigui tan carregat que pots rossegar els grumolls ni tan aigualit que sembla que prenguis una infusió amarga
Feia temps que no pensava en aquell cafè “malta”, però últimament en ve molt al cap perquè la proliferació de cadenes de fleques i de cafeteries que presten més atenció a la decoració que al producte, juntament a la manca de professionals qualificats darrera la barra, està portant a l’extinció del cambrer expert i costa molt trobar algú que et serveixi un cafè que no estigui tan carregat que pots rossegar els grumolls ni tan aigualit que sembla que prenguis una infusió amarga, con si l’equilibri fos una meta aspiracional impossible d’acomplir fora de la carpa d’un circ.
Si fos malpensat, diria que estes cartes cada vegada més habituals amb llistes interminables de combinacions de cafè, tipologies de llet, tes exòtics i smoothies amb títols suggeridors són en realitat una selva espessa on es pretén camuflar la incapacitat per preparar un cafè com cal, amb el sabor i textura adequats, i amb la quantitat justa per no tenir la sensació que prens un xarrup ni tampoc amb la tassa a vessar com si et sotmetessis a un test psicomotriu.
