Aquest 1 de Maig, Dia Internacional de les Persones Treballadores, a Tortosa van sortir al carrer unes 300 persones per reclamar millores salarials, habitatge digne i drets laborals. La manifestació va estar convocada per les principals organitzacions sindicals del territori i va posar el focus en la precarietat laboral, l’encariment de la vida i la defensa dels drets socials i democràtics.
Tres-centes persones. Aquesta xifra, que els sindicats van valorar com a significativa, a mi em va deixar una sensació agredolça. Per una banda, és important reconèixer l’esforç de totes aquelles persones que encara surten al carrer, que encara sostenen la memòria de la lluita obrera i que no permeten que aquesta diada caigui en l’oblit. Però, per l’altra, és inevitable preguntar-nos: on és la resta de la ciutadania? On són les persones joves? On són totes aquelles persones que cada dia es queixen —amb raó— dels sous baixos, dels lloguers impossibles, de la inestabilitat laboral o de la manca de reconeixement professional?
Aquest mateix 1 de Maig, mentre esperàvem l’inici de la manifestació, vaig mantenir una conversa amb Maite Querol, amiga sindicalista ja jubilada i referent de compromís, memòria i lluita social. Una dona amb una trajectòria profundament vinculada a la defensa dels drets laborals i socials, que, tot i haver acabat la seva etapa professional activa, continua sent molt més activa que moltes persones joves. I aquella conversa em va fer pensar. Potser ens hem acostumat massa a tenir drets. Potser hem oblidat que els drets laborals no van caure del cel, sinó que es van conquerir amb anys de lluita, repressió, vagues, mobilitzacions i sacrificis personals.
L’1 de Maig no és només un dia festiu. No és únicament una oportunitat per allargar el cap de setmana o marxar de pont. És una data de memòria, de reivindicació i de responsabilitat col·lectiva. El seu origen es remunta a les mobilitzacions obreres de Chicago de 1886, quan milers de treballadors reclamaven una jornada laboral de vuit hores. Aquella lluita, que avui pot semblar-nos bàsica i evident, va costar vides, acomiadaments, persecucions i una repressió brutal.
I tanmateix, avui, quan tenim reconegut el dret a manifestar-nos, quan tenim un dia assenyalat per sortir al carrer i defensar allò que encara falta, moltes persones decideixen quedar-se a casa o marxar. I no es tracta de jutjar individualment ningú, sinó de fer-nos una pregunta col·lectiva: com pot ser que, en la situació laboral i social actual, no hi hagi una resposta ciutadana molt més contundent?
Les dades no conviden precisament a la tranquil·litat. Segons l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2026, la taxa d’atur a Espanya es va situar en el 10,83%, amb 2.708.600 persones aturades. En aquell trimestre, l’atur va augmentar en 231.500 persones i la taxa d’atur femenina va arribar al 12,35%. A Catalunya, la taxa d’atur del primer trimestre de 2026 es va situar al voltant del 10,1% (Idescat).
Aquestes dades conviuen amb una realitat quotidiana que moltes persones coneixen massa bé: feines temporals, sous que no arriben per pagar el lloguer, jornades parcials no desitjades, sobrecàrrega, hores extres no reconegudes, dificultats per conciliar i una sensació creixent que treballar ja no garanteix viure amb dignitat.
I aquí cal parlar, especialment, del tercer sector social.
El tercer sector és el conjunt d’entitats privades sense ànim de lucre que treballen per donar resposta a necessitats socials i defensar drets. En formen part associacions, fundacions, cooperatives d’iniciativa social, entitats de voluntariat, empreses d’inserció i moltes altres organitzacions que atenen persones en situació de vulnerabilitat, pobresa, exclusió social, violència, soledat, dependència, discapacitat, migració o desigualtat. És a dir, el tercer sector és aquell espai que sovint arriba on l’administració no arriba, que acompanya quan el sistema falla i que sosté moltes de les cures invisibles de la nostra societat.
A Catalunya, el tercer sector social atén més de 2 milions de persones i aporta l’1,94% del PIB català. A més, segons l’Anuari de l’Ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya 2025, ocupa 121.561 persones treballadores, més d’un 3% dels llocs de treball del país (Baròmetre del tercer sector).
Malgrat això, continua sent un sector poc reconegut, infrafinançat i massa sovint precaritzat. El Baròmetre del Tercer Sector Social assenyala que el 86% de la despesa de les entitats es destina directament a l’atenció de les persones, però també alerta que el deute de les administracions públiques amb les entitats socials genera greus tensions de tresoreria i que, en molts casos, aquest deute pot representar entre el 25% i el 30% del pressupost anual de l’entitat.
Això vol dir que moltes entitats que sostenen serveis essencials han de treballar avançant diners, assumint riscos, esperant pagaments, fent equilibris impossibles i mantenint equips professionals que sovint cobren menys del que correspondria per la responsabilitat social que assumeixen.
Sense el tercer sector, moltes persones quedarien sense acompanyament. Sense les
professionals de l’atenció social, de l’educació social, de la intervenció comunitària, de la salut mental, de les cures, de la mediació, de l’acollida, de la prevenció de violències o de la inclusió sociolaboral, el sistema simplement no se sostindria. Però, paradoxalment, moltes d’aquestes professionals treballen en condicions de fragilitat, amb salaris baixos, projectes depenents de subvencions, contractes vinculats a licitacions i una pressió emocional enorme.
Per això fa mal veure una manifestació amb tan poca afluència. Fa mal perquè les raons per sortir al carrer hi són. Hi són cada dia. Hi són als barris, als serveis socials, a les entitats, als centres educatius, als hospitals, als comerços, a les empreses, als domicilis on es cuida sense reconeixement i a les oficines on es treballa amb ansietat i incertesa. Potser una part de la societat viu adormida. Potser una part de les generacions més joves han trobat molts drets ja conquerits i no han hagut de viure directament el cost d’aconseguir-los. Però això no vol dir que aquests drets siguin irreversibles. Al contrari. Simone de Beauvoir ens va advertir que els drets mai no es poden donar per garantits. Davant d’una crisi econòmica, política o social, allò que semblava consolidat pot tornar a ser qüestionat. Per això l’1 de Maig no pot convertir-se només en un dia festiu: ha de continuar sent un espai de memòria, mobilització i defensa dels drets coŀlectius.
I aquí és on el paper dels sindicats continua sent fonamental. Podem estar més o menys d’acord amb les seves formes, amb les seves estratègies o amb les seves prioritats, però cal reconèixer que, si no fos per les persones que formen part dels sindicats de treballadors i treballadores, l’1 de Maig podria quedar reduït a una simple data al calendari. Són elles qui mantenen viva la convocatòria, qui recorden que encara hi ha motius per mobilitzar-se i qui sostenen una memòria col·lectiva que no podem permetre’ns perdre.
Aquest 1 de Maig ens hauria de servir per fer autocrítica. No només als sindicats, sinó a tota la ciutadania. Perquè defensar els drets laborals no és només responsabilitat de les persones afiliades, ni de les delegades sindicals, ni de les persones jubilades que continuen sortint al carrer. És una responsabilitat compartida.
No podem queixar-nos de la precarietat de dilluns a divendres i oblidar-nos de reivindicar el dia que tenim per fer-ho col·lectivament. No podem lamentar els sous baixos, els lloguers abusius o la manca de conciliació i després actuar com si la lluita laboral fos cosa d’altres temps.
L’1 de Maig no és passat. És present. I, sobretot, és futur.
Perquè els drets que avui tenim van ser conquerits per les generacions que ens van precedir. Però els drets que tindran les generacions futures dependran del que fem nosaltres ara.
I la pregunta continua oberta: si no sortim al carrer quan encara podem fer-ho, què passarà el dia que ja no puguem?
