En este llibre, ¿Qué quieres ser de mayor?, vostè reflexiona sobre l’envelliment i com afrontar esta etapa de la vida que cada vegada és més llarga. Per què mos fa temor envellir?
Per perdre capacitats o per la proximitat de la mort, o per no ser els que érem… Però esta és una idea falsa, la de la proximitat de la mort. És evident que cada vegada la tenim més a prop, però lo de perdre capacitats… Home, als seixanta no tindré la mateixa fortalesa física que tenia als trenta, però potser puc seguir fent les mateixes coses. Potser no puc pujar a peu les muntanyes que pujava abans, però puc disfrutar igualment de la natura. Utilitzo la paraula longevitat més que envelliment. L’envelliment és un procés del cos, però el que estem veient és que cada cop hi ha més gent que viu molts més anys, però sobretot amb molta més qualitat de vida.
Longevitat és que cada cop hi ha més gent que viu molts més anys, però sobretot amb molta més qualitat de vida
I ho veiem. Veus gent de setanta, de vuitanta, de seixanta-cinc, que no tenen res a veure amb les generacions anteriors. I la gran diferència no és física; potser no estan millor de salut que els seus pares o iaios, la gran revolució és cultural. No se veuen ells mateixos com a vells. Això és el que reflectix el llibre: si vostè assumix això i té una sèrie d’actituds de cuidar-se, a nivell mental, social i econòmic, pot disfrutar molt d’esta etapa. Després ve la quarta edat, la de la dependència i la que s’aproxima més al final, però això cada vegada arriba més tard. Hem de canviar este xip perquè això anirà a més.
Parlàvem de qualitat de vida i d’esta temor a fer-nos vells, però de fet, molts estudis demostren que a partir dels cinquanta-cinc anys els índexs de felicitat i de benestar van en augment.
Tots los estudis ho demostren, és la corba en U de la felicitat. El mínim és entre els quaranta i els cinquanta-cinc anys, quan se junta que pensem que ja no estem tan bé com abans, tenim los xiquets que ens donen moltes alegries però també molts problemes, i a nivell professional estem en una pressió constant. A partir dels cinquanta-cinc, quan comences a veure que el teu entorn se fa millor, tu també tens una perspectiva diferent de la vida i una experiència que t’ajuda. De cop t’adones que, si seguixes les instruccions del llibre i tens un teixit social interessant al voltant, te queda una etapa molt xula. Se li diu gerontolescència, una fase de transició en positiu que normalment teníem associada al negatiu, i els estudis de benestar diuen que tot augmenta.
Ser vell no depèn de l’edat, sinó de l’estat físic i mental
El llibre partix d’una realitat: vivim més anys i amb més qualitat. Vostè demana parlar ja de tercera edat i de quarta edat, que seria quan arriba la dependència i la pèrdua d’autonomia.
Esta transició és clau. Dins de la tercera edat, com la miràvem abans, també existix la malaltia o la soledat no desitjada. Però no és lo mateix algú de seixanta-set anys que està superbé, que algú de noranta-quatre que té problemes cognitius. Els geriatres i demògrafs que he entrevistat parlen d’una etapa que se diu frailty o fragilitat, que és quan comencen a fallar algunes coses però tu estàs bé. Tens setanta-vuit o vuitanta anys, ets independent i pots viure sol, però comencen a fallar coses físiques o cognitives. Esta etapa pot ser reversible si t’ho prens seriosament, però si no, entres en la quarta edat. Ser vell no depèn de l’edat, depèn de l’estat físic i cognitiu.
Un concepte important del qual parla és l’edat prospectiva. Què vol dir això?
La gran revolució és que jo parlo d’optimisme estadístic. Estadísticament podem pensar que tenim una longevitat garantida. Fa quaranta anys, qui vivia fins als noranta-set eren només alguns afortunats; ara la majoria de gent viurà molts anys. L’edat prospectiva és calcular el que me queda en lloc de mirar el que tinc. L’esperança de vida a Espanya està en vuitanta-sis, en el cas de les dones, i en vuitanta-un, en el cas dels hòmens. Però a quina edat se mor més gent? Als noranta-dos. L’esperança de vida en salut és de vuitanta-dos en dones i vuitanta en hòmens. Si vostè se cuida, això augmenta. Una de cada dos persones que té la nostra edat passarà dels noranta. Tenim moltes probabilitats de tindre una edat prospectiva llarga.
L’edat en què se mor més gent a Espanya són els noranta-dos anys; hem de tindre un optimisme estadístic
Vostè diu que la revolució és mental i planteja un pla vital amb sis àmbits: salut, finances, habitatge, família i relacions socials.
Les relacions socials són clau per al benestar i el tema cognitiu. El que estem fent tu i jo ara, parlar, pareix fàcil però utilitzem moltes àrees del cervell: t’estic escoltant, estic pensant, estic dient alguna cosa… tu estàs fent el mateix. Estar rodejat de gent t’espenta els dies que estàs amb menys ganes. El Stanford Center for Longevity parla de les weak connections, les connexions dèbils: els veïns, el de la farmàcia, el porter de l’edifici… Tindre estes xicotetes interaccions diàries te dona la sensació de formar part d’un tot. Estos pilars són la base de la longevitat.
Potser no pensem tant en les finances o l’habitatge, però tindre això resolt és el que acaba donant benestar.
La salut ja sabem que s’ha de cuidar, qui no ho fa no és per falta d’informació, sinó per falta de ganes o de rutines. Al llibre explico com crear hàbits i decisions inconscients perquè no siga un esforç. Però la part psicològica i de les finances és un altre temàs. El canvi demogràfic mos obliga a estalviar i a prendre decisions ara per a tindre salut i economia al futur. Curiosament, la gent se preocupa més per la seua alimentació que per la seua salut mental, i per això poso el capítol de psicologia abans que el de salut.
A través de les xarxes i la societat rebem molta pressió, especialment les dones, perquè tot el que significa envellir sembla negatiu. On és la frontera entre l’edatisme i voler envellir bé?
Jo tinc la impressió que l’edatisme anirà canviant perquè ens estem adonant que la gent gran és molt activa i capaç. L’altre dia, en una conferència a Ciudad Real, hi havia un periodista de vuitanta-un anys que ho organitzava, tot plegat; ell no se percep com a gran i jo no tenia una actitud edatista cap a ell, l’escoltava per tota l’experiència que tenia. Mos hem de començar a veure no per l’edat, sinó per l’esperit i la capacitat de fer coses. El tema estètic és un altre, però cuidar-se estèticament ens fa sentir millor a nosaltres mateixos i ens ajuda a portar millor hàbits de vida. Crec que no és dolent donar importància a l’aparença estètica, però més cap a nosaltres mateixos que cap als altres.
També apunta que és important fixar-se un propòsit de vida, el «jo aspiracional». Per què?
Objectius i propòsits, i el més important és que no cal complir-los! Quan ens fem grans està bé tindre somnis, com voler fer la volta al món o començar una carrera nova, perquè això te dona motivació. La clau no és l’objectiu, és la motivació per a fer coses, l’excusa per a cuidar-te i connectar-te amb altres persones. Mentre tingues estos propòsits vitals, envelliràs millor. La qüestió no és només quants anys viurem, sinó com els viurem. El que volem és que la tercera edat siga el més llarga possible i, si arriba la quarta, que siga curta. Això se diu compressió de la morbiditat: si te cuides, esta última etapa de fragilitat comença més tard i dura menys.
