Aquesta mateixa setmana, el filòleg Joan Gómez Pallarès reflexionava al Tast Vertical de Catalunya Ràdio, amb Empar Moliner, sobre la responsabilitat que els consumidors assumim cada vegada que omplim la cistella de la compra. Una conversa deliciosa —que veurà la llum aquest estiu arran de la publicació del seu nou llibre, La vida bona — que girava entorn d’una idea tan senzilla de formular com complexa de portar a la pràctica: comprar també és una manera de prendre partit i d’apostar pel nostre territori.
Resumint molt —i simplificant inevitablement un pensament molt més ric, que l’amic Joan em sabrà perdonar—, apuntava que la tria d’on comprem i què comprem és una declaració d’intencions. Amb cada decisió podem contribuir a sostenir pagesos, ramaders, pescadors i elaboradors que mantenen viu el territori i treballen amb criteris de qualitat i sostenibilitat. O bé podem reforçar models productius que prioritzen exclusivament volum i preu.
És una afirmació que em sembla difícilment discutible. El consum no és un acte neutre. Té conseqüències econòmiques, socials, culturals i ambientals. Quan desapareix una explotació agrària o un petit productor abandona, tots hi perdem alguna cosa, encara que no sempre en siguem conscients.
Ara bé, també seria un error convertir aquesta idea en una espècie de consigna moral simplista. Si volem parlar de consum responsable, hem d’assumir que la responsabilitat individual no es pot deslligar de les seves condicions econòmiques.
Segurament coincidirem que no podem exigir a una família que té dificultats per arribar a final de mes que situï la defensa del territori o la sostenibilitat per davant del preu. No perquè aquests valors siguin menys importants, sinó perquè hi ha moments en què la necessitat condiciona absolutament la llibertat d’elecció. Quan els ingressos no són insuficients, la prioritat legítima és omplir la nevera.
Segons el darrer estudi de l’Observatori del Sistema Alimentari Metropolità, l’alimentació és la partida que més pes ha guanyat dins les despeses bàsiques de les famílies de l’àrea metropolitana de Barcelona. Si l’any 2016 representava el 17,7% del pressupost familiar, el 2024 ja arribava al 22,6%. Probablement, la tendència és extrapolable a bona part del país.
I aquí la paradoxa que debatíem amb els amics Empar i Joan. Reclamem als consumidors que sostinguin amb les seves decisions un model alimentari més just, sostenible i arrelat al territori, però alhora les condicions econòmiques fan que aquesta opció sigui cada vegada més difícil per a moltes llars.
Per això, la defensa dels productes de proximitat no hauria de plantejar-se com una qüestió moral ni com una batalla entre consumidors responsables i irresponsables. Aspirem de forma col·lectiva a construir un sistema on allò que és millor per al territori, per als productors i per al medi ambient també sigui accessible per a la majoria.
