L’exdiputat Antonio Faura, qui va ser l’únic representant de les Terres de l’Ebre al Congrés dels Diputats durant la convulsa jornada del 23 de febrer de 1981, ha realitzat una valoració profunda sobre la desclassificació de documents oficials vinculats al cop d’estat fallit. Faura rememora aquelles hores crítiques a l’hemicicle com un període marcat pel temor, la impotència i la ràbia, especialment en veure com la sobirania nacional era amenaçada per l’entrada dels guàrdies civils comandats per Antonio Tejero. Malgrat la tensió inicial de l’assalt armat, l’exparlamentari recorda que la nit va transcórrer posteriorment amb una calma tensa.
En analitzar els nous arxius fets públics, Faura referma la seua postura sobre el paper de la corona en la resolució del conflicte. Segons l’exdiputat de la UCD, la documentació confirma que el rei Joan Carles I va mantenir un compromís ferm amb la legalitat des de l’inici de la crisi.
Esta valoració servix per a descartar, segons la seua experiència directa i la lectura dels nous informes, qualsevol ombra de dubte sobre una possible implicació directa del monarca amb els insurrectes. No obstant això, la satisfacció per estes revelacions no és absoluta, ja que l’ebrenc apunta que encara existixen zones fosques en el relat oficial d’aquells fets que van sacsejar la jove democràcia espanyola.
Un dels punts més crítics per a Faura és l’actuació del CESID (l’actual CNI), qüestionant si els serveis d’intel·ligència van actuar amb la diligència necessària o si van ocultar informació vital al govern de l’època.
A més d’estes incògnites sobre l’espionatge, Faura es mostra molt crític amb la gestió política de la transparència històrica. Tot i celebrar l’obertura d’arxius, lamenta que el procés sigui parcial i que la renovació legislativa en esta matèria estigui bloquejada a les cambres parlamentàries.
Finalment, l’exdiputat ebrenc conclou que, tot i el valor històric dels documents desclassificats, bona part de la veritat sobre el 23-F ja va ser desgranada pel periodisme d’investigació de l’època. Quatre dècades després, sosté que el gruix dels esdeveniments ja és conegut per la societat, més enllà dels interrogants persistents sobre els estaments d’intel·ligència.
