Minut 70. Thibaut Courtois demana el canvi. Tres minuts abans s’ha deixat caure a terra amb clares mostres de dolor a la cuixa esquerra i ara abandona el terreny de joc frustrat, plorós. És un moment crític. Per a la selecció belga, que perd el seu actiu principal; per a la selecció espanyola, que està obligada a guanyar sí o sí, si no vol ser la riota de Madrid, del Madrid concepte que no suporta tants catalans i tants culers a la roja, i del Madrid que ha hagut de fitxar el català Cucurella per tenir algú a l’equip patri. És un moment crític, molt especialment, per a molts catalans, potser mig país, que voldria veure perdre Espanya, la vella exiliadora, contra la Bèlgica que ens acull els darrers exiliats.
Hi ha entre naltres el record de Sudàfrica, setze anys enrere, del mundial que van guanyar bàsicament culers i/o catalans com Puyol, Capdevila, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc Fàbregas, Pedro i Valdés, i que la caverna es va apropiar a l’hora de les desfilades, les arengues i els besamans, com si els nostres nois no haguessin jugat, com si s’haguessin dedicat a fer turisme, a nadar entre els pingüins africans i a bufar les temibles vuvuzeles que ens van badar el cap. Fins que, l’any 2015, Eric Cantona, l’internacional francès d’arrels catalanes, va declarar en una memorable roda de premsa a Xangai que “el mundial del 2010 no el va guanyar Espanya, sinó Catalunya” i que “tot el mèrit va ser dels set jugadors del Barça”, segons ell, “el millor equip del món, perquè cuida el seu planter”. L’ex-davanter del United, net d’un republicà de Martorell i representant de la millor tradició de la rauxa nostrada, deixava les coses clares, la xocolata espessa i les ires espanyolistes inflamades.
Per tot plegat, la lesió del porter merengón representava un moment crític, un moment de paradoxes i recargolaments mentals d’aquest mundial recargolat amb Trump i Infantino com a parella tragicòmica, amb el cervell dels indepes al límit del curtcircuit quan Curtois se’n va. Perquè, de sobte, torna a ser el jugador de l’equip més poderós del planeta, un veritable club-estat, i deixa de ser l’aliat per tornar a ser l’ase dels cops, l’enemic públic a qui només podem desitjar unes llargues vacances al costat de la seua encantadora família, un descans ben merescut després de tantes aturades sota els tres pals.
Afirma John Carlin, el gran periodista i escriptor britànic, que el futbol és la llengua universal i un fenomen més gran que qualsevol religió, perquè cap de les grans creences religioses aplega tants seguidors ni té el poder de desfermar tantes passions. Totes les passions i, especialment, les més baixes, perquè ben mirat, és força denigrant desitjar la lesió d’un esportista o que determinat equip perdi sempre.
També remarca Carlin que la gent parla amb més coneixement de causa dels futbolistes que dels polítics. De fet, la relació entre l’esport de masses i la política és tan antiga com les civilitzacions, segons recorden els historiadors per explicar els mil anys de persistència de Roma com a potència hegemònica, d’acord amb l’expressió de Juvenal “panem et circenses”, el pa que nodria els ciutadans i el circ que els entretenia amb els gladiadors. L’espectacle esportiu com a vàlvula d’escapament de sentiments, emocions i passions que es canalitzen fora de l’àmbit polític, encara que sovint s’hi mesclen sense remei, com en el cas de les bajanades racistes del ximplet de Rajoy sobre l’equip francès i amb Lamin Yamal havent d’esmenar-li la plana, en recordar que el futbol és un eina d’integració, i no de separació.
És les dues coses alhora. Integra i discrimina: distingeix els Uns dels Altres, defineix un grup humà separat dels qui són percebuts com a diferents, pel color de la samarreta, de la pell o de les banderes. La rojigualda és incompatible amb l’estelada, com els repressors ho són amb els reprimits, d’on sorgeix la paradoxa de Courtois al minut 70 i el creuament neuronal dels qui només volen ser catalans, ni més ni menys.
Són gent que sent sobre les espatlles el pes de tantes derrotes antigues i noves, dels tribunals d’inquisidors i dels tribunals neofranquistes, del poder a l’ombra que amnistia els policies i manté penes i exilis als nostres polítics, de l’Espanya Negra que, cíclicament, ha de cedir al seu impuls atàvic de segar arran qualsevol esperança. De la vella Espanya que es repeteix a si mateixa, com ens repeteix el cogombre de les amanides en aquest estiu inclement.
Xavier Vega Castellví
