Sempre m’ha semblat que hi ha batalles que no es guanyen als parlaments ni als carrers, sinó a les cuines, als sofàs i fins i tot a les estones mortes abans d’anar a dormir. Crec que la llengua n’és una. Sovint ens pensem que preservar-la és cosa de grans discursos o de lleis, però la veritat és que es juga —literalment— en els espais més quotidians i, sobretot, en l’oci dels més joves. El lector em permetrà aquesta reflexió, gairebé orgànica, després d’haver tingut la sort de participar en l’organització de la gala de lliurament de premis del Concurs Tísner de Creació de Jocs en Català, organitzat per Plataforma per la Llengua, aquesta mateixa setmana.
Veure alumnes implicats en la creació de jocs en català no és només entranyable; m’ha resultat revelador. Quan un nen o adolescent juga, no només es diverteix: construeix imaginari, crea referents i, sense adonar-se’n, normalitza una llengua. Que aquests espais siguin en català és clau si volem que la llengua no quedi relegada a l’aula o a contextos formals. Perquè, siguem sincers, si el català només serveix per fer redaccions o exàmens, té les de perdre davant qualsevol altra llengua que domini el temps lliure.
En aquest sentit, iniciatives com el Concurs Tísner són molt més que una activitat escolar: són una aposta de futur. Apostar perquè els joves inventin, juguin i comparteixin en català és reivindicar que la llengua pot ser també divertida, creativa i plenament viva. I sí, li semblarà una obvietat, però de vegades ho oblidem entre tanta preocupació per les estadístiques d’ús.
La meva mirada sobre tot això també és personal. Soc catalana de primera generació i a casa, durant anys, el castellà ha estat la llengua habitual. Però amb el temps, i amb la construcció de la meva pròpia família, va passar a ser el català. És la llengua de la meva filla i crec que hi ha poques coses que comprometin més. Perquè una pren consciència que vetllar per la llengua no és un acte heroic, sinó una suma de decisions modestes: quin idioma triem per explicar un conte, en quina llengua juguem a cartes o com comentem una sèrie.
Aquesta mateixa setmana la meva filla m’explicava que la seva professora els ha proposat un repte: si parlen català al pati (la llengua vehicular al pati és el castellà malgrat bastants alumnes són catalanoparlants), tindran una recompensa. Tot apunta a què ens hi juguem molt més del que sembla. I si a sobre ho podem fer amb un somriure, millor: perquè si la llengua no ens serveix per riure, jugar i fer broma, potser és que no l’estem fent servir prou bé.
