Tot just iniciat el segon quart del segle XXI, Catalunya es troba davant d’un canvi d’escenari sociolingüístic sense precedents. Les darreres dades de què es disposa indiquen que en les cohorts més joves de la població s’estan produint transformacions actitudinals que no s’havien observat en dècades anteriors o que s’hi havien manifestat de forma molt més tènue. En aquest article m’ocuparé de la denominada Generació Z o centennials (nascuts entre finals del segle XX i la primera dècada del XXI), una població que està redefinint la seua relació amb la llengua catalana. Em centraré, sobretot, en el trànsit observat cap a una identificació bilingüe (català i castellà alhora) que planteja, com veurem, reptes seriosos per a la viabilitat comunicativa futura de la llengua catalana.
Per entendre el capteniment comunicatiu de la joventut actual, cal analitzar l’entorn -físic o virtual- on s’ha socialitzat. La Generació Z és la primera que viu de manera connatural en la societat xarxa (internet) i la societat plataforma (el consum a petició). En aquestes ecologies de la modernitat tardana, l’ús de la llengua ja no es dirimeix només en la interacció presencial i territorial, sinó que els escenaris digitals han pres una rellevància inusitada com a espais on es construeixen les identitats.
Malauradament, la presència del català en aquest àmbit és alarmantment baixa: en la franja de 14 a 24 anys, l’ús exclusiu del castellà a Internet (46,3%) supera en més de quaranta punts al del català (5,4%), segons l’Enquesta sobre Participació Cultural de Catalunya efectuada el 2024 per la Conselleria de Cultura (EPCC24). Alhora, la dinàmica apuntada en l’entorn digital correlaciona amb un paisatge físic transformat per l’allau migratòria del tombant de mil·lenni, un nou escenari resultat d’una alteració demolingüística que ha definit un ecosistema comunicatiu cada cop menys catalanoparlant, especialment en els àmbits urbans.
A partir de les dades de la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP 2023), s’ha constatat una pèrdua de capacitat d’atracció del català impulsada per la caiguda percentual del català com a llengua d’identificació exclusiva. Aquesta mateixa tendència és corroborada per la EPCC24. Segons aquesta darrera enquesta, mentre que en generacions de més edat (com la dels majors de 64 anys) el lloc de naixement dels progenitors era un predictor quasi infal·lible de la llengua inicial (un 91,4% dels fills de pares nats a Catalunya tenien el català com a llengua inicial), en la franja de 14 a 24 anys aquest percentatge ha caigut fins al 56,5%.
Però el punt d’inflexió real es troba en el pas de la llengua apresa a casa (inicial, d’herència) a la llengua amb la qual l’individu decideix identificar-se (la llengua que considera seua, més enllà de si l’ha apresa a la llar). En aquest procés s’observa un fort increment de la identificació dual: un 32% dels joves actuals s’identifiquen tant amb el català com amb el castellà. Atenció, però, aquesta bilingüització identitària es nodreix d’un 22,9% de joves que tenien el català com a llengua inicial exclusiva i d’un 36,8% dels que tenien el castellà com a origen únic.
D’altra banda, a diferència de la població de més de 34 anys, on la identificació exclusiva amb el català és encara superior a la llengua inicial, en els joves de 14 a 24 anys la identificació exclusiva amb el català (27%) ja mostra percentatges inferiors als de la llengua inicial (32%). Una molt mala notícia.
Tot i que aparentment la incorporació del català (a la vora del castellà) en la identificació de joves procedents del grup de llengua inicial castellana ha de poder considerar-se com un fenomen positiu, no sembla que es puga dir el mateix del cas contrari, això és, la incorporació del castellà en la identificació de joves procedents del grup de llengua inicial catalana. El trànsit global cap a una nova identitat bilingüe planteja una suma que acaba restant: el balanç final és negatiu perquè la bilingüització debilita l’ús del català entre els seus nadius molt més del que l’incrementa entre els castellanoparlants inicials.
Les xifres són eloqüents: a) entre els catalanoparlants inicials que es bilingüitzen, l’ús prioritari del català cau dràsticament del 74,6% al 23,8%; i b) en canvi, entre els castellanoparlants inicials que fan el mateix pas, l’ús prioritari del català només creix de l’1,4% al 8,2%. Això es tradueix en una pèrdua estimada de més de 34.000 parlants habituals provinents del català, que no queda compensada pel guany de prop de 10.000 parlants provinents del castellà. Per tant, la identificació dual actua, globalment, com un mecanisme de reculada de l’ús social de la llengua catalana.
Val a dir, però, que l’impacte d’aquesta nova realitat no és uniforme. Existeix una fractura territorial determinant: en les zones on l’ús social de la llengua és superior al 50% (com les Comarques Centrals o les Terres de l’Ebre), en termes evolutius la identificació exclusiva no retrocedeix significativament.
El problema resideix en el fet que el 66,9% dels joves catalanoparlants inicials resideixen en zones de baix ús del català (com l’Àmbit Metropolità o el Penedès). En els entorns on el castellà és predominant, la bilingüització identitària accelera la reculada de la llengua, tot propiciant que la identificació exclusiva amb el català caiga del 28,1% al 22%.
En definitiva, la Generació Z ens mostra una Catalunya on les regles del joc han canviat. La identificació bilingüe, lluny de ser un estadi neutre, està comportant una pèrdua neta de parlants habituals de català. La reculada la protagonitza fonamentalment una joventut de llengua inicial catalana que, en viure en entorns on predomina el castellà —tant físics com digitals—, opta per una identitat dual que dilueix l’ús de la seua llengua inicial.
Aquest escenari planteja una situació sociolingüística cada cop més deficitària, que posa en qüestió el futur del català. Dit això, la política i la planificació lingüística institucionals ha de plantejar-se seriosament la definició d’estratègies destinades a revertir aquesta pèrdua de capacitat d’atracció identitària entre les noves generacions. Ens hi juguem molt.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana de la URV
Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC
