Viatjar a Cuba aquests dies m’ha obligat a replantejar-me moltes coses. Sovint, en les nostres societats occidentals, vivim atrapats en una dinàmica de queixa constant. Ens enfadem per un embús, per una mala resposta, per una roda punxada o per qualsevol petit contratemps quotidià. Però quan un surt de casa i observa altres realitats, entén fins a quin punt hem perdut la perspectiva.
A Cuba he vist mancances materials evidents. He vist dificultats, cansament i preocupació. Persones que conviuen amb escassetat de medicines, amb talls de llum, amb salaris insuficients i amb una incertesa constant sobre el futur. I tanmateix, enmig d’aquesta realitat dura, he trobat també somriures, hospitalitat i una sorprenent capacitat de continuar estimant la vida.
Això m’ha fet pensar que el benestar no depèn exclusivament del que posseïm, sinó sobretot del lloc des d’on decidim mirar el món. Els estoics ja defensaven fa més de dos mil anys que la felicitat no consisteix a controlar el que ens passa, sinó la manera com reaccionem davant del que ens passa. I potser aquí rau una gran veritat que hem oblidat: moltes vegades no són els problemes els que ens destrueixen el dia, sinó la nostra manera d’afrontar-los.
Vivim en societats on, amb més o menys abundància, gairebé tots tenim cobertes les necessitats bàsiques. Tenim aigua, electricitat, menjar, educació i una estabilitat que milions de persones al món no tenen. I, malgrat això, sovint vivim instal·lats en la insatisfacció permanent. Com si la felicitat fos sempre una meta llunyana i no una actitud quotidiana.
Plató parlava de l’amor com una força que ens eleva, que ens ajuda a sortir de nosaltres mateixos per acostar-nos al bé, a la bellesa i a una vida més plena. Potser estimar la vida és precisament això: aprendre a mirar-la amb gratitud, fins i tot quan no és perfecta. Estimar els altres, cuidar-los, fer-los sentir importants, compartir una paraula amable o un gest senzill. Potser la felicitat no és eufòria constant, sinó la capacitat de construir espais agradables enmig del caos.
Crec sincerament que, en societats privilegiades com la nostra, gairebé hauria de ser una responsabilitat moral intentar viure amb una mica més de serenor i agraïment. No deixar que qualsevol contratemps ens robi la pau. No regalar la nostra alegria a cada problema insignificant. Perquè, al final, la vida sempre tindrà dificultats, però també sempre ens oferirà motius per continuar caminant amb dignitat, amb amor i amb esperança.
