Per què ha triat este escenari, la vora del riu, per a fer esta entrevista?
A veure, el riu és la universalitat. A Tortosa no tenim consciència del que tenim: el riu. Recordo que vaig assabentar-me que es deia Ebre quan ja devia tindre 12 o 13 anys. Per a natros això era el riu. No tenia ni nom, era el riu. El riu ens trasllada, ens transporta al món sencer perquè l’aigua baixa, i d’aquí, baixa a la Mediterrània, que era per natros la meitat de la Terra, del món. Per tant, aquí, a la vora del riu, estem a casa.
Té més facetes, però parlarem sobretot del Josep Bayerri periodista. Preferix que li diga periodista o cronista?
A veure, periodista és una professió, jo sóc periodista que escriu cròniques, però el company que ens està fent la gravació [es refereix al càmera i realitzador, Enric Sòria] també és periodista.
Li pregunto per què a Tortosa han de nomenar-lo el cronista oficial de la ciutat.
Si es posen d’acord, perfecte, no tinc cap problema. Em dol que no s’haja fet abans, perquè són molts anys sense tindre cronista a Tortosa, i entremig hi ha hagut persones que haurien pogut ser-ho perfectament, per exemple, Manolo Pérez, Jesús Massip o el mateix Gerard Vergés. Han deixat passar 50 anys sense tindre cronista de Tortosa. Val la pena que es recupere.
Per a transformar la societat en la línia del progrés, és millor fer-ho des de l’ensenyament, des de la política o des del periodisme?
He passat per tot: per l’ensenyament, per la política i pel periodisme, i penso que la realitat, qui millor la pot reflectir és el periodisme. La política reflectix una realitat en funció dels seus desitjos, i l’ensenyament, en funció dels seus programes.
Però sempre que siga un periodisme lliure, eh! No, un periodisme manipulat. Un periodisme que diga el que pensa, i com ho pensa, i quan ho pensa. Per tant, la meua afirmació és que el periodisme és la base de la comunicació.
Qui millor pot reflectir la realitat és el periodisme lliure
Aconsellaria a algun jove que fes periodisme, tal i com estan ara les coses?
Sí, però amb una condició: que faça periodisme i una altra cosa. El periodisme té un problema, que és el de la sortida professional. Hi ha molts periodistes i hi ha pocs mitjans. El periodisme fa molta il·lusió, agrada —el periodisme t’ha d’agradar, si no, no hi vas—, i al cap d’un temps de treballar de periodista no té feina. Per això hi ha companys nostres que s’estan passant al món de l’ensenyament. Per tant, jo els diria: fes periodisme, llança’t, però mentrestant pots fer magisteri.
Situem-nos a la talaia, la del referent de moltes generacions de periodistes que han vingut després de quan va començar a fer visible el territori quan, amb 18 anys, era el corresponsal de La Vanguardia. Amb quin concepte de Terres de l’Ebre es queda? Quin és el seu relat?
El concepte Terres de l’Ebre és un concepte històric. Passava el riu Ebre i, per tant, tots els pobles i comunitats humanes que estaven abocades al riu eren les Terres de l’Ebre. Això va trontollar a finals del segle XIX, quan el riu va deixar de ser mitjà de comunicació. El llibre recent de mossèn Alanyà ens explica com el papa Adrià d’Utrecht va baixar pel riu quan el van elegir Papa. Des d’aquí, a Roma. Per tant, el riu era l’autopista, era el mitjà. Això es perd al segle XIX, quan fan el ferrocarril, quan foraden el túnel de Duesaigües, el túnel que passa per baix del Priorat, i la gent de la Ribera d’Ebre es decanta a anar cap a Reus. Reus és una ciutat molt poderosa; per tant, en aquell moment comença a ser més poderosa que Tortosa, i encara, evidentment, ho és. Es perd el contacte amb una de les peces fonamentals de les Terres de l’Ebre, que és la comarca de la Ribera d’Ebre, Riba-roja, Flix i Móra…
A partir d’aquí naix una reacció en contra, que és el tortosinisme tancat, que diu que s’ha de fer una província de Tortosa separada del món sencer, perquè inclús el tortosinisme de Bau volia una província amb Aragó. O siga, separar les Terres de l’Ebre de Catalunya… Això és una anècdota, passa; naturalment, no funciona i anem als temps contemporanis.
Quan arriba la dictadura, les Terres de l’Ebre estan partides: la Ribera d’Ebre està molt vinculada a Reus, no només econòmicament, sinó socialment, judicialment, de totes maneres, i hi ha un moment clau, que és un número extraordinari de la revista Serra d’Or —extraordinari vol dir perquè només es parla d’aquest tema— que es diu «La Regió de l’Ebre». No recordo exactament l’any, però és cap als anys cinquanta i escaig.
El reconeixement arriba gràcies als intel·lectuals del país.
Serra d’Or era l’única que es feia en català en aquell moment, la feia l’Abadia de Montserrat, i hi havia dos grans publicacions per als intel·lectuals. Una en castellà, el setmanari Destino, i l’altra en català, que era Serra d’Or.
I què aportava?
Comença a tractar les Terres de l’Ebre com a una unitat; les quatre comarques són un paquet, recupera el concepte Terres de l’Ebre. I planteja que té una economia diferenciada del Camp de Tarragona, unes característiques personals, dialectològiques, etcètera… Comença a definir el que és el territori, les Terres de l’Ebre. Això queda així.
Quan entro al periodisme i tinc la sort de conèixer gent gran molt abocada a este concepte de les Terres de l’Ebre, entre ells Ernest Lluch i tota la gent d’aquella generació, el concepte revifa. Però cal dir que en aquell moment hi ha un element que també vertebra el territori, que és el bisbat. El bisbat és l’únic element que, al llarg de tota la història, ha sigut vertebrador de les Terres de l’Ebre. L’únic. Perquè els altres han pujat i han baixat: la vegueria, el corregiment, els costums de Tortosa, la municipalitat, tot això, però n’hi ha un que sempre ha estat present, el bisbat.
El bisbat és l’únic element que, al llarg de tota la història, ha sigut vertebrador de les Terres de l’Ebre. L’únic
Des dels romans, el bisbat sempre ha estat aquí, certament.
El bisbat també té un element important, que és el seminari, el centre de referència, que és on es formen els capellans. Tots els capellans passaven per aquí. El bisbat tenia tres funcions: la religiosa (formar capellans), la cultural (donar cultura) i la social, que s’adreçava a aquella gent dels pobles que no tenia cap futur per a estudiar i que anava al seminari de bades, per dir-ho d’alguna manera.
Quan un mestre de poble detectava un xiquet espavilat, cridava el capellà i li deia: «escolta, este xiquet és una pena, quedarà aquí a esporgar els arbres, enviem-lo al seminari». Conseqüència: tota la gent intel·lectual dels anys 50 i 60, tots van passar pel seminari de Tortosa, tots. Hi ha gent coneguda, el mateix Milián Mestre, i altres van passar pel seminari.
I el seminari de Tortosa, el bisbat, la cúria, la direcció de la diòcesi, tot i ser de dretes —en aquell moment tothom era de dretes–, tret d’alguns, entre els quals estava Manolo Pérez. I tot i ser de dretes, valien molt. Hi havia un personatge que es deia Manuel García Sancho, que va ser director de l’institut, de dretes, naturalment, i que era del Forcall. Era una persona d’una rigorositat intel·lectual excepcional. Hi havia gent molt bona, com Aurelio Querol. Hi havia gent bona.
Per tant el relat que la novel·la d’Arbó era un punt de partida, decau?
Quan Joan Arbó diu Terres de l’Ebre està parlant del delta de l’Ebre. Arbó és un escriptor del delta de l’Ebre, és el gran escriptor, el gran novel·lista del Delta. Però ell no té una concepció territorial. Ell no parla de Benifallet, ni de Miravet, ni de Ginestar. Parla més de tot este territori Jesús Moncada, que és de Mequinensa, més que Arbó. Arbó és excepcional com a novel·lista, però el seu referent és el Delta. La imatge del Delta, gràcies a ell, va ressuscitar. Estava mort, el delta de l’Ebre no existia, eren pastures…
Parlava de la importància del bisbat, quan és una institució a que li costa molt obrir les portes. S’hi ha topat?
El bisbat, com totes les institucions religioses, són tancats, són endògens, miren cap a dins. Tenen temor, les religions tenen temor… perquè la gent no els abandone. I esta temor atàvica la porten dins, i està passant a l’església catòlica. Té temor que la gent se laïcitze de tal manera que al final passe de l’església. I és el que està succeint. Quin és el futur? No ho sé. És molt complicat.
Com es pot explicar que la Vegueria s’està diluint del tots els debats polítics?
A veure, hi ha un moment important que és la Transició. Situem-nos a l’any 76-77. L’alcalde de l’Ajuntament de Tortosa encara era Felipe Tallada, qui tenia ascendència sobre altres de tot el territori. Eren alcaldes nomenats pel governador, franquistes. I, en canvi, hi havia un moviment antifranquista, coincidint amb un fet puntual, el Congrés de Cultura Catalana, que es fa a tot Catalunya. I que aquí a les Terres de l’Ebre, vam tindre la lucidesa de convertir-lo en un moviment social.
Va haver-hi un moviment on ens vam trobar Joan Martí —l’home clau de Convergència, qui venia d’Òmnium–, Josep Maria Castells —membre del Comitè Central del PSUC, i fill polític de Fernando Torres, el dirigent comunista de les Terres de l’Ebre des de tot el franquisme—, i després estava jo, pel PSC en aquell moment. I un dia ens reunim tots tres, perque treballàvem junts al Congrés de Cultura Catalana, i diem: «escolta, hem de fer alguna cosa. I el que no pot ser és que ara vindrà Tarradellas i que ens trobe aquí, com passa a tots els pobles de Catalunya, barallant-nos».
A Tarradellas els alcaldes franquistes no el volia rebre, i vam anar a veure Tallada i li vam dir: «escolta, Tallada, tu encara si ets alcalde un any o dos anys, encara tens poder polític. A veure, què fem?». I d’allí va sortir una cosa que en van dir el Pacte de l’Ebre. Vam acordar que, «fins que tot això passe, anem a una. Quan vinga Tarradellas hem de ser un bloc». Un bloc que ha de dir: «no sabem què véns a fer aquí» —ja ho sabíem, el que venia, a posar-se a negociar l’aigua del riu—, i vam posicionar-nos per dir-li que volíem una institució que ens permeta gestionar les Terres de l’Ebre sense passar per Tarragona.
I d’aquí naix el Consell Intercomarcal, el CITE?
Sí, senyor. La paraula Consell va sortir de Folch, que era un conseller de la Generalitat de la UCD. Perquè tard o d’hora diu: «farem una comissió de les Terres de l’Ebre», i jo li dic: «comissió és poca cosa, fem un Consell». Ens va agradar la paraula, el Consell. I va nàixer el Consell Intercomarcal. Però no el van saber portar, no el vam saber gestionar, i no va funcionar.
Li preguntava per la Vegueria?
La vegueria? Jordi Pujol no era partidari de les vegueries. Li vaig preguntar moltes vegades, i deia: «ara, les comarques». Clar, la comarca li anava bé perquè tenia 41 o 42 virreis per col·locar, el galliner… La vegueria se li podia escapar de les mans, és més complicat. Mai, mentre ell va governar, la cosa va anar en esta direcció.
I el model de descentralització administrativa actual, és suficient?
Home, és que estem lligats de mans i peus. Si quan es va aprovar la creació de les vegueries s’hagués fet efectiu… Però el govern espanyol i el Tribunal Constitucional ho va anul·lar, les vegueries estan en un calaix al soterrani. Per tant, això tampoc. Ara les vegueries són només una paraula.
Crec que amb el d’ara s’ha guanyat. El fet que tinguéssim un delegat de govern és molt important, tot i que és administratiu i no té res a veure amb la política. El delegat de govern és l’home que gestiona totes les decisions del govern de Catalunya a les Terres de l’Ebre. El que és curiós és la diferència amb Tarragona. A mi em produïx escarlatina quan des de Tarragona inventen la regió del Sud i col·loquen les Terres de l’Ebre dins.
Les vegueries estan en un calaix al soterrani. Ara mateix només són una paraula
Parlem d’Ilercavònia. I com que seguim a la vora del riu Ebre, digue’m com es recomposa el relat si, a més de les Terres de l’Ebre, incloem el nord de Castelló i el Matarranya?
A veure, jo sempre dic el mateix. La civilització naix al que és l’Orient Mitjà. Naix a Pèrsia, a Mesopotàmia, Israel, Síria… Allí naix la civilització. I esta gent es troba al costat d’un gran mar, el mar Mediterrani, naveguen i van voltant. Però practiquen una navegació que en diuen de cabotatge, sense perdre de vista el perfil de la costa, naveguen vora la terra.
I quan arriben aquí, veuen un gran riu, més gran que el que hi ha ara, i s’enfilen cap a dins. I pugen pel riu, i descobrixen un gran territori al qual li donen el nom d’Iber, el nom del riu Iber, el riu Iber. I la península del riu Iber, península ibèrica. I una curiositat: Tortosa era, per als romans, Dertosa Iulia Íbera Ilercavonia. Per tant, era la ciutat del riu Iber i de la península ibèrica.
És una presumpció, però jo penso que és Tortosa la qui dona nom a tot. És Tortosa donant nom al riu i donant nom a la península. Bé, tothom dirà: «no, és al revés, primer naix la península, o primer neix el riu…»… Tant me fa.
Tortosa era colònia, els 2.000 anys dels quals es van celebrar l’any 85 o 86, que va ser l’any en què als romans els van donar l’estatus de colònia. Una colònia romana, una ciutat de Roma. Els seus ciutadans eren ciutadans romans. També aquí compta molt la proximitat de Tàrraco. Jo parlava amb l’alcalde de Tarragona i li deia: «jo no soc tarragoní, però jo soc tarraconense, perquè Tàrraco era la capital de la península ibèrica». Per tant, jo em sento identificat amb esta Tàrraco romana, cresol de civilitzacions, i hi estava d’acord.
Esta és la història de la península ibèrica per a mi, i la importància de Tortosa. Era important perquè la gent pujava pel riu, que era l’autopista, fins a arribar a un moment en què es trobava que hi havia un penya-segat que tallava el riu, que era el turó de la ciutat. Allí hi havia un rocam, des de dalt del qual es podia controlar el riu, com després passava amb Miravet. I allí van fundar la ciutat, on estava el pas del riu. Ciutat que és de temps dels ibers, i que els romans la van fer ciutat, i que ara és… Bé, és el que és.
Quins consells em donaria per a que els Premis Perifèrics impulsats per l’associació Amics i Amigues de la Ilercavònia avancen en la bona direcció?
El primer pas era substituir el concepte tortosinisme per ebrenc. Fora hi ha recels. Els tortosins ens sentim molt tortosins, però comprenc que la gent d’Ulldecona no se senti, o d’altres ciutats. Vam tindre l’habilitat, a través de Jesús Moncada, de substituir el concepte tortosí i tortosinitat per l’ebrenc. Però falta un pas més.
Ebrenc correspon a les quatre comarques catalanes que rega el riu Ebre, però més enllà, què? Més enllà hi ha el gran territori de la tribu ilercavona, una tribu dels ibers, de la civilització ibèrica, que ocupava estos territoris, des del coll de Balaguer fins a la plana de Castelló. Eren els ibers. La Ilercavònia, este concepte s’havia adormit, diríem, s’havia perdut, no en parlàvem, de la Ilercavònia. És una història perduda que es pot recuperar.
El fet que es creés una institució que volgués recuperar el concepte i la cultura de la Ilercavònia és molt positiu, és un pas més. Primer, de tortosí a ebrenc i ara d’ebrenc a ilercavó. Què vol dir? Que generem un gran territori on, per sort o per desgràcia, no hi ha un gran centre dominador, perquè Tortosa no ho és; és un centre cultural, però no és Tarragona per al Camp de Tarragona, ni és Girona, ni és Lleida; el poder aquí està més diluït. Què hauríem de fer per a acabar de consolidar la Ilercavònia? Donar poder a altres nuclis importants, com és Morella, com és Vinaròs.
Vinaròs podria ser perfectament la futura capital d’Ilercavònia, si Tortosa deixa perdre el rol que està jugant, perquè Vinaròs ja té en este moment els mateixos habitants que Tortosa. I si unim Vinaròs i Benicarló, se’n van cap als 60.000 habitants. Nosaltres diem que Tortosa i Amposta juntes, sí, sí, però Tortosa i Amposta juntes no són res al costat de Vinaròs i Benicarló. Bé, no són res, però… Donar potència a altres ciutats. Per exemple a Vall-de-roures. Per a donar potència a Vall-de-roures s’ha de donar potència a la Terra Alta, Gandesa. Fan falta potenciar ciutats, potenciar Gandesa.
Jo me n’alegro molt, tot i que em dol molt que Flix vague de baixa, molt. Sobretot perquè hi ha un nucli intel·lectual fabulós a Flix, que és el Sánchez Cervelló, el Xavi Vega i el Pere Muñoz. Són tres intel·lectuals d’altura, de Flix. I hem de veure com la seua ciutat va enrera per culpa que va apostar massa per la indústria, i les ciutats que aposten massa per la indústria, l’entrebanc després pot ser terrible, que és el que li passarà a Ascó. Quan plegue la nuclear, veurem què passa.
Jo me n’alegro molt que Móra puge, però jo els hi dic sempre: «poseu-vos d’acord Móra d’Ebre i Móra la Nova, que estan a tocar, que estan enganxades; entre Móra d’Ebre i Móra la Nova podeu fer un nucli de pes, un nucli ja de 10.000 habitants o 12.000 habitants, que pot acabar d’articular la Ribera d’Ebre». Això, Móra, Gandesa… Gandesa no pot quedar entremig del no-res, perquè la Ribera d’Ebre i la Terra Alta és una pena.
Està escrivint les seues memòries, m’han dit…?
A veure… He sigut quatre coses a la vida: vaig començar sent aparellador, i després d’aparellador vaig passar al periodisme. I vaig passar a la política, mentrestant. I, al final, la meua dona —les dones són més intel·ligents que els hòmens—, va dir: «tot això que fas no servix per a res. Fes oposicions, seràs professor, i quan te jubiles, cobraràs una jubilació, perquè ja em diràs tu, de periodista, quina jubilació cobraràs, i de polític, que quan no et vulguen et fumaran una puntada. I d’aparellador, el mateix». I vaig fer oposicions. I vaig entrar al món de l’ensenyament.
Ho explico perque són quatre coses. I em va semblar que intentar fer unes memòries de tot alhora era molt complicat i, a més, era difícil. Per tant, faig quatre autobiografies i de quatre persones diferents: un és aparellador, l’altre periodista, l’altre polític i l’altre és un professor. I cadascun d’estos escric la seua memòria. Això està inspirat en un autor italià que es diu Luigi Pirandello…
Estic fent les meues memòries, però són les memòries de quatre persones diferents
Hi haurà algú que en sortirà escaldat?
No, perquè a estes altures, ja no… Quan un arriba a una certa edat, ja no és agressiu. Jo era agressiu, eh. Quan era periodista, era agressiu.
Si tornés a ser el director de L’Ebre Informes amb l’experiència que té ara, quin reportatge encarregaria, i a qui?
Uf, saps què passa? Jo la gent jove ja no la conec. Vaig estudiar amb l’Amparo Moreno, amb la Carmen Alcalde i amb mossèn Ribes i amb Daniel Arasa. Fixa’t tu quins cinc. La gent d’ara jo no ho sé, però penso que s’haurien de fer reportatges sobre la gent que té poder. Intentar estirar-los; una bona entrevista amb l’alcalde o l’alcaldessa penso que és necessària.
Una bona entrevista amb algun dels càrrecs que l’actual govern de la Generalitat ha repartit aquí com a prebenda, perquè els governs són oficines de col·locació; guanyen les eleccions i automàticament obren una oficina de col·locació a veure qui col·loquem dels nostres. «Home, a les Terres de l’Ebre s’han de crear 12 delegats territorials; a veure, la llista!» Ja està. Agafar esta gent, un a un, i fer-los vomitar la seua incompetència.
Que quedés clar que han arribat, i que han de ser el que siga. No tots, eh, estic generalitzant, perquè generalitzar és molt fàcil. Però n’hi ha alguns que et posen les mans al cap. «Este personatge, com ha pogut arribar a ser responsable al territori de no sé què?» Bé, està clar, perquè és l’amic del que mana, i li devia un favor.
Per tant, conclueixo: que els nostres periodistes facen entrevistes, però no on tothom és bo, sinó per a dir «això per què no funciona? què has fet tu com a delegat perquè allò funcione? i com ho has fet?. Una mica, burxant, burxant…
Em deia que la seua rutina diària també té a veure amb el riu.
Sí, sí. Jo soc dels pocs ciutadans del món que dormen cada nit a la mateixa habitació on van nàixer. A la mateixa habitació on va morir ma mare, perquè llavors la gent naixia i moria a casa. M’aixeco pels matins, vaig a mirar el mirador, el primer que veig és el mercat, després el riu, i després el pont. Són les tres icones de la meva vida, de sempre. I afegiria la catedral i la Suda. Confio tindre sort i poder morir a la mateixa habitació on vaig nàixer, per a tancar el cercle. Perquè la vida és un cercle que comença, pega la volta i s’acaba.
