Andreu Carranza acaba de guanyar el trenta-sisè premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler de novel·la amb l’obra ‘L’octau clima’. Abans de res, enhorabona: no és fàcil guanyar un premi literari, i menys el Pin i Soler.
Sí, la veritat és que és difícil guanyar un premi literari perquè s’hi presenta molta gent. Als grans premis es presenten moltes novel·les; enguany em sembla que eren cent setanta o gairebé dos-centes, com cada any. I clar, este premi, el Pin i Soler, és molt exigent i molts anys el declaren desert. Em va fer molt de goig guanyar-lo.
Guanyar un premi tan exigent com el Pin i Soler, davant de gairebé dos-centes obres, fa molt de goig
El jurat va reconéixer la qualitat narrativa i la solidesa del projecte literari. Això, com a escriptor, l’enorgullix?
Jo ho comparo també amb un ofici normal. Un paleta o un fuster, quan porta, com porto jo ara, trenta-nou o trenta-vuit anys treballant, al final aprén alguna cosa. Sense voler, aprens alguna cosa. Per tant, és un motiu de satisfacció també per la faena i perquè la trajectòria, d’alguna forma, es veu compensada amb un premi d’estes característiques. Però sí, un se sent reconfortat. És el premi de la faena ben feta. M’han reconegut una obra en la qual porto molts anys treballant i, per tant, estic molt content.
Quan portes vora quaranta anys treballant, com li passa a un fuster o un paleta, al final aprens l’ofici i un premi és el reconeixement a la faena ben feta
De què va la novel·la? Ha explicat que és un viatge a l’interior, una recerca dels orígens.
Esta novel·la forma part també d’un aspecte de la meua narrativa que va arrancar fa trenta-tres anys amb la meua primera novel·la, ‘El desert de l’oblit’. Aquella era una novel·la curta, juvenil, històrica, ambientada al segle XII, i parlava d’un viatge que fa un maometà de Vinebre inscrit aquí, que va a la Meca i al desert de l’oblit a buscar un tresor. Esta va ser la meua primera novel·la, pero jo sempre he mantingut este vincle amb una forma del despertar, el viatge iniciàtic. I ara, trenta-tres anys després, torno a fer aquell viatge per a trobar el veritable tresor. Jo em pensava, en la primera novel·la, que havia trobat el tresor, que eren les paraules; vaig carregar la bossa amb paraules i durant trenta-tres anys les he anat gastant, però, d’alguna forma simbòlica o metafòrica, al cap dels anys et quedes sense paraules. I per tant, he hagut de vindre a l’origen, i allà he trobat un altre tresor que el descobrireu llegint la novel·la.
Per què, l’octau clima del títol?
L’octau clima ve de la tradició sufí mística de l’islam. Dins de l’islam hi ha una tradició mística, que és el sufisme, amb la qual jo sempre he connectat bastant. Llavors, dins de la tradició mística sufí de l’Iran, hi ha el que anomenen l’octau clima. Al segle XII o XIII, els sufís iranians, que venien d’una tradició anterior a l’islam, recollien que al món hi havia set climes, que vol dir set espais determinats. Però ells en van trobar un altre, que és un clima en el qual les coses, la matèria, continua sent matèria, i l’esperit comença a deixar de ser esperit. És a dir, és una zona intermitja, com si diguéssim en la tradició cristiana els llimbs o el purgatori. En totes les tradicions místiques hi ha este espai entre la mort i la vida, que al món de l’islam es diu barzakh, però que a la tradició iraniana és l’octau clima. I en la tradició iraniana, a l’octau clima no hi vas només morint-te, sinó que hi pots anar en vida. I per tant, aquí està el viatge en este lloc de l’espai, que li diuen l’octau clima, i que aquí a la península Ibèrica va recollir un sufí de l’Al-Andalus, de Múrcia, que es diu Al-Arabi, que actualment a l’Iran és considerat una de les figures màximes de l’islam. Al-Arabi aquí el desconeixem, però a la tradició islàmica iraniana és una de les grans figures. Al-Arabi recull esta tradició i ell li diu a l’octau clima el món imaginal, no el món imaginari, el món imaginal. I Al-Arabi explica en els seus versos i a la seua literatura els viatges que ell ha fet entrant en este món. És a dir, hi ha portes que et poden conduir, no cal morir ni estar al purgatori, sinó que hi pots arribar, que seria com una espècie de meditació conscient. Això estaria molt proper al budisme, a la meditació transcendental, però en una tradició nostra, mediterrània, islàmica, que es vincula a la càbala o al misticisme cristià també.
És una novel·la mística, per tant?
Esta és la capa més profunda, però hi ha moltes capes. És una novel·la del dol. Passa alguna cosa i el protagonista passa un procés de dol, i el viatge es pot veure com un procés per a superar el dol. Però és una novel·la d’amor, perquè hi ha un enamorament. També és una novel·la que té un mig thriller amagat. Però la capa més profunda és esta mística, perquè al final el protagonista va a trobar els seus propis orígens i li passen coses.
Per tant, és una novel·la que tracta molts temes actuals, podríem dir? És una novel·la que passa al present?
Passa al present i, per tant, hi ha temes de màxima actualitat. I és una novel·la també que jo crec que, sense voler-ho, reivindica que nosaltres aquí a Occident, a la nostra tradició mediterrània, tenim formes de meditació i d’anar a este lloc de transcendència; no cal anar al budisme. En el fons, totes són el mateix, és la fusió en la unitat, la no-dualitat. Però esta novel·la també mostra un camí que és molt nostre, molt mediterrani, que és el camí de la paraula, el camí del llibre.
Un dels temes de que s’ha parlat que també surt al llibre és l’acord entre els diferents pobles de la Mediterrània.
Sí, aquí hi ha una doble visió. A la península Ibèrica, durant molts anys, van conviure l’islam, els jueus i els cristians. I això s’ha volgut idealitzar, però no és veritat. La gent es matava, els cristians entraven als barris jueus i els desfeien. Després els moriscos els vam expulsar també. Però sí que és cert que els místics, els que estaven al capdamunt de la mística d’estes tres tradicions, tenien moltes fusions, es coneixien. Per exemple, Ramon Llull coneix els treballs d’Al-Arabi, i quan escriu Amic e Amat, que és un llibre místic, allí veus la connexió. Veus que els hòmens profundament místics de les tres corrents es coneixien entre ells i compartien una cosa que és molt nostra, molt mediterrània, que és la lletra, el llibre. Fixeu-vos que les tres grans religions monoteistes —islam, jueus i cristians— tenim una cosa que és el llibre, es basa tot en la lletra, en la paraula. Per tant, la mística d’estes tres grans religions es basa també en la paraula, però d’una forma diferent, i jo és el que vull mostrar, este camí.
Amb una trajectòria de més de trenta-nou anys, ha escrit molta novel·la històrica. Ara, en canvi, esta transcorre en el present. On se sent més còmode?
Esta novel·la significa un abans i un després. Ja ho vaig anunciar també a Ciutat de llops, però allí on s’ha materialitzat el canvi és aquí, en esta novel·la. És a dir, aquí està el meu estil, estan els meus referents, el riu no pot faltar mai en una novel·la meua, el riu perquè jo soc un fill de la vora del riu. Però hi ha una manera diferent d’entendre la literatura i una manera diferent de contar. És a dir, durant tots estos anys jo he aprés coses. El fuster aprén a fer les cadires i les taules el millor possible, i ara tot este bagatge em servix per a renàixer. És a dir, jo he fet un viatge iniciàtic; esta novel·la l’he escrit, però també l’he fet. Jo des de fa uns anys també medito, i no cal ser monjo ni cal ser res; a més a més les corrents new age han portat la meditació aquí d’una forma molt oriental, molt budista, i jo medito però en les nostres tradicions, ho procuro. Al cap i a la fi tot és el mateix, però esta novel·la també mostra un camí meu interior i un canvi en la meua manera de fer literatura.
Per això esta connexió en la primera novel·la, ‘El desert de l’oblit’?
Sí. Una connexió estranya, per a mi, perquè esta primera novel·la de fa trenta-tres anys va ser una novel·la molt llegida a instituts de les Terres de l’Ebre, fins i tot un escriptor, Ignasi Riera, que me la va presentar, va fer un viatge a Cuba i va trobar una senyora que contava contes a una plaça de Cuba i li va explicar la novel·la, que es pot reduir en un conte sufí petitó. I esta senyora de Cuba explica el conte d’El desert de l’oblit allà a Cuba. Per tant, és una novel·la que per a mi va significar el començament de la meua carrera literària. Jo, simbòlicament, vaig al desert a buscar les paraules i arribo amb les paraules. Però les paraules es gasten i després, per a continuar, necessites una altra cosa.
Quan podrem tindre la novel·la a les mans?
Estem treballant-hi ara tot l’estiu intensivament per a fer les últimes correccions i la tindrem el quinze d’octubre. Hi haurà la presentació i després farem presentacions a tot el territori. Però mentrestant, resulta que jo ja estava publicant un recull de contes que es diu Algorisme imaginari, que són contes de fantasia i ciència-ficció, i segurament que a principi de juliol ja estarà al carrer.
És un recull de contes de gèneres i estils diferents, i amb molt d’humor, crec.
Molt, sí. He volgut reflectir-hi el sentit de l’humor molt nostre, molt de la vora del riu, que és totalment absurd, que només ens en riem nosaltres. Cada terra té la seua forma d’humor, la seua ironia. Llavors aquí jo he introduït esta astracanada, que és una forma del sentit de l’humor que segurament algú de Barcelona o de Girona no entendria, però nosaltres ens en riem. Per tant, he volgut també introduir alguns contes que m’han permés fer algun toc irònic o d’humor molt arrelat a la nostra manera de ser.
Escriure contes dona més llibertat literària?
Desgraciadament, aquí no es llegeix gaire el conte, sembla que es done més projecció a la novel·la, pero a mi m’encanta escriure contes. De fet, en tinc moltíssims i de petit a l’escola ja els companys me recorden que jo els comptava històries pel camp. Sóc contador de contes… i vull viure del conte!
Entre contes i novel·la històrica, on se sent més còmode?
Una novel·la també pot ser un llibre de contes si agafes un fil conductor i vas llimant els enllaços. Però a mi m’agrada sobretot treballar en absoluta llibertat i fer moltes coses al mateix moment. Soc molt hiperactiu, però sobretot de barrejar coses i de viure plenament el caos. M’agrada molt això de contar una història. Jo tinc a casa llibres de contes i idees a cabassos. Tinc tres fills i quan anaven a dormir em demanaven que els contés històries de robots o del que fos. Per tant, el meu problema literàriament és la contenció.
Ens hem d’imaginar Andreu Carranza sempre escrivint? És a dir, que ha de seleccionar fins i tot allò que es publicarà i el que no?
El meu gran repte sempre és la contenció, perquè la imaginació a vegades em supera en tots els aspectes de la vida. Per tant, a través dels anys jo he aprés també a contindre i a saber allí on he de callar, sobretot quan fas una novel·la o un conte, perquè els silencis són més importants que les paraules. Això s’acaba aprenent amb els anys. No es pot dir tot, perquè la gràcia està en el fet que tu, lectora o lector, acabes de compondre allò que tu estàs suggerint. I aquí està esta figura literària tan extraordinària que és l’el·lipsi. Per tant, quan hi ha un diàleg entre l’escriptor i el lector, aquí es produeix la màgia, perquè no fa falta dir-ho tot. Si ho vols explicar tot, mates la història. Però això ho aprens escrivint, ho aprens amb els anys, i esta és una novel·la en la qual hi ha una gran força de contenció.
Pensa en el lector quan escriu? Què espera que aporte ‘L’octau clima’ al lector?
Quan comences a escriure ja tens prou faena a escriure la història, no penses en res, però amb els anys sí que fas això. Com fa qualsevol autor de teatre: s’imagina l’escenari, s’imagina què passarà a l’escenari i s’imagina les emocions que vol causar a l’espectador. Però això s’aprén amb els anys. Ara sí que penso en això, modulant què li està passant al qui està llegint aquella història. Si tu estàs escrivint i t’emociones, penses que hi haurà gent que s’emocionarà aquí.
Continua gaudint i trobant la inspiració?
I tant, a cada racó. A cada cosa. Venint en cotxe fins aquí, no sé quants contes he fet. La vida està plena d’històries, no fa falta que siguen grans relats, després la gràcia està en el tractament que fas. I clar, ara em passa també que la gent que em coneix em diu: «Andreu, vine que t’he d’explicar una història que pots fer». Te n’adones que tot està ple d’històries grans.
