Hi ha realitats que tenim tan normalitzades que no ens deixen veure res més enllà, i les acceptem com si fossin inevitables. Una d’elles éssaber que néixer a les Terres de l’Ebre significa tenir menys oportunitats que si haguéssim nascut en qualsevol altra part de Catalunya. I això, és una realitat que moltes famílies viuen cada dia.
Els nostres joves comencen a patir aquesta desigualtat quan arriba el moment d’escollir què volen estudiar. L’oferta universitària al territori continua sent molt limitada. És cert que, a poc a poc, s’han anat incorporant nous estudis, i això és una bona notícia, però el ritme és massa lent.
La majoria dels estudiants es veuen obligats a marxar. I marxar no significa només pagar una matrícula. Significa assumir un lloguer, la manutenció, els desplaçaments i totes les despeses que comporta viure lluny de casa. Un esforç econòmic molt important que moltes famílies han d’afrontar perquè els seus fills puguin tenir les mateixes oportunitats que qualsevol altre jove nascut prop de les grans capitals.
A tot això s’hi suma un altre problema que fa anys que arrosseguem: un transport públic nefast. Les connexions ferroviàries acumulen retards i incidències constants, les freqüències són escasses i els desplaçaments es converteixen en una cursa d’obstacles. Si s’opta pel transport per carretera, les freqüències són poques i, a més, els pobles petits queden fora de les parades habituals, cosa que provoca que poder agafar un bus signifiqui haver de fer un primer desplaçament amb vehicle privat. Costa entendre que, encara avui, arribar o tornar de Barcelona sigui, en moltes ocasions, una autèntica aventura.
Però el problema no acaba quan els estudis s’acaben. Molts dels nostres joves, després d’anys de formació i sacrifici, descobreixen que a les nostres terres no poden exercir la professió per a la qual s’han preparat. Les oportunitats laborals són limitades i, en molts sectors, pràcticament inexistents. Qui vol treballar del que ha estudiat es veu obligat a fer les maletes una altra vegada.
I així anem perdent talent. Marxen enginyers, investigadors, professionals sanitaris, informàtics, arquitectes, científics… Persones que podrien contribuir al desenvolupament de les Terres de l’Ebre si existissin les oportunitats necessàries. No és perquè no vulguin quedar-se; és perquè sovint no els deixem cap altra opció.
Cal fer esforços per ampliar l’oferta universitària, millorar les infraestructures, garantir un transport públic digne i crear les condicions perquè empreses innovadores, centres de recerca i projectes d’alt valor afegit decideixin instal·lar-se també al nostre territori.
Les Terres de l’Ebre no demanem privilegis. Demanem igualtat d’oportunitats. Que els nostres joves puguin estudiar sense haver d’assumir un sobrecost pel simple fet d’haver nascut aquí. Que puguin construir el seu futur sense veure’s obligats a marxar.
Perquè el talent no entén de fronteres. Però les oportunitats, sí.
Meritxell Faiges Albiol
