Es veu que, de ben petita, Maika ja tenia clar el que volia ser de gran. Al col·legi nacional Calderón de la Barca, on va estudiar de joveneta, ja li sortia en els tests d’orientació laboral que hauria de fer alguna tasca de servei públic. La més gran de tres germans volia ser policia. Els seus pares, ell funcionari de la Diputació i ella bordadora, mai li van ficar cap entrebanc. Al contrari, va ser el seu pare qui la va animar a presentar-se. En uns temps on era del tot estrany que una noia es vulgues dedicar a treballar en un cos de policia, la van empènyer a seguir la seva vocació.
L’any 1985 va ser la segona promoció de Mossos d’Esquadra. S’hi van presentar 10.000 aspirants. També va ser la primera promoció en que hi van entrar dones: 45 en tota Catalunya. I Maika s’hi va presentar i va entrar al cos.
Quan em conta la seves experiències, em diu que en la seva formació a l’acadèmia, sempre es va trobar acceptada pels seus companys i mai hi va tenir cap entrebanc.
Va ser en el dia a dia en començar a treballar, quan va tenir lloc la primera anècdota : l’uniforme de les mosses era una faldilla-pantaló del tot incomoda i gelada. Ella mateixa, i algunes companys, demanaven pantalons als seus companys per fer les guàrdies algunes nits més fredes. Algun retret van rebre per no portar l’uniforme reglamentari femení fins que en poc temps els van deixar “dur els pantalons”.
Al principi, al carrer es trobaven tant gent que les animava i admirava, com alguns que qüestionaven la seva tasca. Però ella sempre se’n va sortir en valentia i ma esquerra.
Pot ser els temps més durs de la seva vida professional, van vindre quan van néixer els seus fills: la conciliació de la vida professional d’un treball en torns de matí, tarda i nit, no ho feia fàcil. Tot i que el seu marit, policia local, tenia torn fix, van tenir que buscar una persona que els ajudes amb els nens. Recorda les dificultats de cobrir les festes i sobre tot les vacances. I tot i això, se’n van sortir tan bé, que un dels seus fills també han volgut ser policia.
Quan mira enrere, em confessa que recorda la il·lusió del primer dia, que va mantindré durant tota la seva carrera. Encara en els moments més durs ( persones desaparegudes, morts, etc) aquesta empatia amb els altres i la voluntat de servei, es el que més l’ha omplerta en la seva trajectòria.
Com a caporal, sap que encara hi ha coses a millorar: els trasllats o la formació més propera geogràficament.
Però Maika, pionera en el seu moment, en un àmbit difícil com es un cos policial, em diu convençuda: “ No hi ha límits. Els límits els poses tu”.
