L’anècdota ens situa a Tànger, la primavera de 2001, en un congrés internacional d’història en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la Revolució dels Clavells de Portugal. El nostre home al congrés n’és un expert, n’ha dedicat la tesi doctoral i n’ha publicat textos de referència. És el professor Josep Sánchez Cervelló, probablement l’historiador més important de les Terres de l’Ebre, qui més hi ha apostat des de la seua càtedra a la URV, amb diversos treballs i publicacions sobre la història de la regió.
La majoria dels ponents i assistents al congrés són europeus i estan encantats de visitar una ciutat amb un toc d’exotisme romàntic. Però, com diu la cançó, la vida et dona sorpreses, com el fet que no hagin calculat que pel Ramadà es trastoca l’ordre de les coses, perquè s’imposa el dejuni entre els fidels. Tampoc és res de l’altre món perquè, fins no fa gaire, el Divendres Sant, a moltes llars catalanes regia l’abstinència de menjar carn i calia recórrer al receptari de la cuina de peix, especialment de l’abadejo: els bunyols d’abadejo o l’abadejo amb salsa, carxofes, ou dur i quatre pesolets eren els plats que durant segles senyorejaven a les taules catòliques i bona part de les agnòstiques i atees. Hi havia l’excepció de la xicalla, les embarassades i els rics, els qui podien pagar la butlla que els permetia consumir tanta carn com els vingués de gust. Perquè els catòlics sempre han tingut clar que uns patim i els altres patam.
Però a Tànger les coses eren una mica més complicades, ja que el dejuni afectava també les cuines i els menjadors dels hotels, de manera que quan l’expedició d’erudits es disposava a esmorzar, es va trobar que al menjador hi regnava només la blancor de les estovalles i la lluïssor dels coberts. Van preguntar al cambrer, i els va respondre: “Ramadà”. Interrogat el cap de sala, la resposta va ser: “Ramadà”. Va ser llavors quan s’imposà el lideratge del savi flixanco, que va exigir parlar ipso facto amb el director de l’establiment. Quan també va argüir que “Ramadà”, Sánchez Cervelló li va respondre en un francès perfecte: “Jo soc ateu de la religió verdadera, així que us podreu imaginar què m’importa el vostre Ramadà”. I tot seguit, un imperatiu :“ Volem força fato per esmorzar, que la jornada serà llarga”. I al cap de mitja hora, tota la tropa de lletraferits i cronistes, alguns ja al límit de la inanició, s’atipaven com a lladres.
Als ateus de la religió vertadera se’ls ha girat feina. El vell catolicisme va de retirada, malgrat les aparences: l’exuberància i la força simbòlica i plàstica de les processons de Setmana Santa reflecteixen el fet que són espectacles barrocs nascuts a la Contrareforma, representacions de teatre de carrer que poden arribar a l’extrem de la inquietant bulla que paralitza Sevilla i, a Màlaga, a l’altre extrem d’haver de pagar per assistir a l’espectacle dels passos, posats a privatitzar. A casa nostra, Tarragona es transforma en un gran escenari de vestes, pèplums i manaies, però en general les processons catalanes són menys cridaneres que les andaluses, potser perquè no senten la necessitat de demostrar que són els més catòlics, quan els descendents de Tarik viuen una religiositat epidèrmica que, si la grates una mica, aviat deixa sortir els sarraïns i jueus que han estat al llarg de tants segles.
Més vigorosos que l’ensopit catolicisme, els nous cristianismes són les esglésies protestants evangèliques. Procedeixen bàsicament de l’ Amèrica Llatina i han arribat a la madre pàtria amb milions de seguidors que tiren cap al fanatisme i el zel apostòlic, el masclisme més primari i la dreta extrema. La seua llengua més o menys pròpia, la castellana, va lligada a la seua identitat religiosa des dels anys 60 i 70 del segle passat. Va ser quan la CIA i Kissinger, el premi Nobel de la pau que va ordenar l’assassinat d’Allende, de Víctor Jara i centenars de milers de xilens, es van adonar que el catolicisme del con sud s’havia obert a la Teologia de l’Alliberament, amb una lectura revolucionària dels evangelis, com va fer Pere Casaldàliga, per exemple. En plena Guerra Freda, el panorama feia glaçar la sang de les venes ianquis, fidels a la doctrina Monroe de considerar que Sud-Amèrica és el seu pati del darrere.
La solució era el protestantisme feixista que ara es manifesta en la imatge inquietant de Trump al despatx oval, envoltat de predicadors que l’ungeixen com un nou David. Són personatges sinistres, al·lucinats que mesclen els ovnis amb els àngels, els dimonis i la nigromància, que justifiquen teològicament la dominació dels febles pels més forts. Elaboren una mena de samfaina litúrgica per abduir les masses cap a l’economia ultraliberal que devora els desgraciats, la moral de l’individualisme anòmic i la por de la llibertat i la responsabilitat, amb una barreja del Gènesi i dels Fets dels apòstols amb el Necronomicón de Lovecraft. No és casual la revifalla literària del geni de Providence, que torna a ser editat profusament arreu del món, sobretot després que l’hereu literari de Lovecraft, Stephen King, relacionés el 2016 els mites de Cthulhu amb la política tenebrosa i apocalíptica de Trump. El lema proposat va ser “Cthulhu for president”.
Els pobres ateus, avesats a les negacions i refutacions de les creences catòliques, ara es troben amb tota la patuleia dels protestants evangèlics que combreguen amb les rodes de molí dels prodigis més improbables, els miracles més increïbles, les pràctiques més extravagants, els dogmes més irracionals. Feina rai per donar resposta i refutar tanta demanda dogmàtica. Durant dècades que han estat segles, els descreguts havien delimitat el terreny de joc de les seues impugnacions al catolicisme. Vells i cansats, ja no tenen energia per lluitar contra els nous deliris de tants milions de fanàtics nous.
