Sopar d’amics cinquantenaris. Tots arribem impecablement vestits de gala, amb texans, vambes i samarretes d’algun concert de senyors que ja porten unes quantes colonoscòpies acumulades en el seu historial mèdic. Tots ben pentinadets i afaitadets, excepte els que portem barba per mandra o per intentar dissimular la papada.
A mesura que anem arribant al restaurant, ens demanem una cervesa per entrenar el cos davant la ferotge batalla gastro-alcohòlica que s’acosta. També perquè responem a un patró de comportament que requeriria d’un estudi científic rigorós segons el qual és pràcticament impossible mantenir una conversa entre col·legues sense sostenir un got a la mà. És com si, en la proximitat d’una barra, ens convertíssim en clicks de Playmobil, i les nostres mans rígides i obertes en forma de “C” només adquirissin sentit si subjecten un objecte de forma cilíndrica.
Responem a un patró de comportament segons el qual és pràcticament impossible mantenir una conversa entre col·legues sense sostenir un got a la mà
El cos respon bé a la fase preliminar i demanem unes patates braves per continuar amb l’entrenament. Després més cerveses i més braves. Així fins que apareix l’últim, que habitualment sóc jo, perquè m’encanten les entrades triomfals entre víctors dels comensals, tot i que la resposta dels meus amics sol ser més aviat freda i algun d’ells m’apressa perquè demanem ja el menjar.
I és just aquí on sorgeix la fatídica pregunta: què menjarem? Dubtes, comentaris en veu baixa, propostes esbojarrades i més dubtes, fins que algú ens torna a la realitat i suggereix que mirem la carta. Tothom es queda paralitzat durant un parell de segons. Ningú s’atreveix a obrir-la. Cares de resignació i, com els dolents del far west, quan el xèrif els obliga a deixar els revòlvers a la vista damunt la taula, comencen a aparèixer per tot arreu ulleres de prop. Són ulleres variades en graduació i en disseny, però cap d’elles se salvaria de la crema en un càsting amb Elton John i Lady Gaga de jurat.
Com els dolents del far west, quan el xèrif els obliga a deixar els revòlvers a la vista damunt la taula, comencen a aparèixer per tot arreu ulleres de prop
Uns abans que els altres, tots hem acabat sent presa de la presbícia, un trastorn visual que té nom de personatge malvat d’un conte de Roald Dahl. I tots hem arribat a este punt partint de la mateixa conclusió: no ens gastarem diners en unes ulleres que no farem servir en públic; només són per llegir, així que les més barates dels xinesos ja ens serveixen.
Amb esta pinta, fem pena i crec que és per este motiu que sempre escollim els plats de la part superior de la primera pàgina de la carta: perquè no volem allargar l’agonia innecessàriament.
En conclusió, més braves i cerveses i el que li sembli bé a l’últim que es treu les ulleres quan la resta de companys ja les han amagat furtivament a la butxaca com si fossin armes il·legals. Anem de tapes, però ningú vol semblar-se a Doña Croqueta.
Víctor Porres
Periodista
