Es diu que l’època més meravellosa i feliç és la infantesa…temps de joc, temps infinit, de descoberta, d’imaginació desbordant, d’un demà on tot brollarà com el dia d’avui, innocència inusitada que s’exclama davant un món càndid i espontani sense regles ni grisors, de mirades transparents que només anhelen les aventures i passatemps més entranyables.
L’endemà era aquell teatret encantat on fugir dels deures de l’escola, i on féssim el que féssim anàvem a passar-ho bé com a estat natural del ser nen, de la seva condició de ser infant en un món on encara no anàvem a entendre.
Marly Kuernez (Rio de Janeiro, 1940) psicòloga clínica i terapeuta ens convida a la reflexió amb la metàfora de la infantesa com un paral.lelisme extraordinari en la nostra edat adulta, la capacitat immensa de contínua tansformació en l’etapa inicial de la vida i el més important: contemplar el món amb ulls il.lusionants, aprenents de cada instant.
La trangressió al món dels adults és gairebé invisible, silenciosa, s’acosta sense avisar amb tota la capacitat madurativa que de la nostra persona se’ns requereix: aquesta capacitat per resoldre conflictes, enfrontar-nos a un món sovint agrest, exigent, implacable, saturat d’injustícies i crueltats, èpoques de cerca interior, de solitud, d’incomprensió o fins i tot d’aïllament.
Que vol dir ser adult, al capdavall? Tampoc podem entendre aquest món misteriós i nigromant, és del tot inviable trobar respostes a tot allò que passa, al que contemplem, a allò que percebem. Som infants extasiats intentant trobar respostes, teories, significats amb tota mena de creences, dictàmens científics o possiblement atribuint a un ésser superior tota la magnanimitat i una infinita comprensió d’aquest món inexplicable i meravellós.
Kuernez ens fa una invitació tan complexa com paradoxal a simple vista, vestir-nos amb la disfressa més atípica que podem arribar a imaginar: la d’infants, la de criatures obertes a la curiositat i transformar la realitat amb aquella candidesa perduda, practicant la generositat amb els altres i amb nosaltres mateixos, envoltar-nos d’il.lusions, aquelles que potser vam abandonar d’ençà tant de temps.
“El nen interior” va ser creat per Kuernez com un símbol mental connectant directament amb els records infantils que subjauen en el nostre pensament, aquesta capacitat innata de protecció i supervivència en un medi que de vegades ens exigeix per damunt de les nostres capacitats, aspiracions, desitjos.
L’adult necessita pensar, actuar, reaccionar com adult, és el que s’espera de nosaltres. En el complexe organigrama del món, les lleis, normes, obligacions, fins i tot les relacions afectives són dictaminades per uns paràmetres concrets; ser autònoms, responsabilitzar-se de la pròpia vida, tenir cura dels nostres majors, protegir els nostres infants.
Ser nen és apoderar-se de tota la fragilitat, incertesa, posseir el major temor i valentia alhora, creure en l’impossible, en mons inversemblants, en la llibertat pura i transparent, poder inventar totes aquelles preguntes d’un món que no entenem.
Créixer sempre serà enamorar-se, descobrir la vida, la frustració, acaronar els anhels de llibertat, però el nen interior no ens abandona mai, roman ben a prop del cor, dels sentiments perquè al capdavall l’adult també somiarà amb aquell desig tan inherent com fugir amb la futilitat de la vida, l’instant que no podem controlar, aquell desig romàntic i l’inconscient, ser nen que no mor mai.
La mirada il.lusionada ens retroba amb la vida retrobada, els instants que reinventem, l’esperit que volem mantenir ben present en l’edat adulta. I quin privilegi!
