Fa uns mesos vaig escriure un article sobre una cafeteria de l’aeroport de Barcelona on un braç robòtic servia cafès sense cap persona darrere del taulell.
Hi explicava que, cada vegada que hi passava per davant, la veia pràcticament buida.
Mentre molts hi veien el futur, jo encara conservava una certa esperança en la humanitat. Pensava que potser les persones continuàvem necessitant persones.
Ara la història ja té final: la cafeteria ha tancat.
No en sé els motius exactes, però no puc evitar pensar que, si bé van automatitzar el cafè, van oblidar allò que molta gent hi va a buscar.
Perquè un cafè no és només cafeïna. També és un bon dia, un somriure o la certesa que hi ha algú a l’altra banda.
Potser per això no ha funcionat.
I, què voleu que us digui, m’agrada pensar que encara hi ha llocs on la humanitat continua tenint més valor que la tecnologia.
