Acaba de publicar el llibre ‘La batalla de l’Ebre. Crònica fotogràfica’, una recopil·lació de 326 fotografies de fotoperiodistes nacionals i estrangers sobre la batalla de l’Ebre. Estem parlant d’un llibre que ens permetrà conèixer millor què va passar durant la batalla, posant en valor el paper dels fotoperiodistes.
Sí, d’entrada cal dir que no és un llibre d’història a l’ús, que és el que buscaria un historiador, perquè es tracta de recollir o d’apropar-mos a un fet històric, en este cas el de la batalla de l’Ebre, a través de les imatges i de la faena ingent que van fer tots els fotoperiodistes que s’hi van apropar. Moltes vegades parlem de la Guerra Civil com l’avantsala de la Segona Guerra Mundial, la guerra moderna, i un d’estos elements que la caracteritza és la irrupció dels periodistes amb les seues càmeres de filmar i de fotografiar, que s’apropen als fronts i retraten una realitat que és la de la guerra des de primera línia.
La Guerra Civil va ser l’avantsala de la guerra moderna, amb la irrupció dels periodistes i les seues càmeres retratant la primera línia del front.
La batalla de l’Ebre va ser la més cruenta de la Guerra Civil. Per què va atraure tants fotoperiodistes?
De fons fotogràfics de la Guerra Civil, afortunadament, no mos els acabem. Va ser un moment d’eclosió tecnològica on era més factible que durant la Primera Guerra Mundial; la tecnologia havia evolucionat en estos vint anys. Després, perquè és una guerra interna, una guerra política, i tant un bàndol com l’altre, tant els rebels com els governamentals, estan construint un relat. Per tant, necessiten l’ajuda de totes les eines que hi ha en uns mitjans que comencen a ser mass media: el cine, la premsa escrita i la ràdio. Se’ls proveïx de material perquè puguen explicar el relat que a cadascun dels dos bàndols els interessa, i d’aquí que periodistes gràfics arriben als fronts sovint amb la concurrència dels mateixos militars, que saben que els fan un servici.
Parlava del relat. Suposo que mos podem trobar fotografies o relats molt diferents depenent de quin bàndol s’estiga seguint.
La gràcia d’esta faena és que, quan fas la recerca, veus que la majoria d’este material acaba sent comprat o adquirit pels òrgans de propaganda, ja siga de la Generalitat de Catalunya, de l’Exèrcit de la República o dels revoltats, els franquistes. Al darrere, normalment, hi ha anotat el peu de foto que haurien de publicar els periodistes, que a vegades no té res a veure amb el que surt a la imatge; és una construcció política, un missatge adreçat als seus lectors per a explicar la seua versió. El més interessant és que esta gent, un cop arriba al front, més enllà de fer les fotografies que els havien encomanat, acaben retratant la quotidianitat. La part més rica del treball és esta part que no és el combat, perquè realment no hi ha fotografies de combat real; la tecnologia no havia avançat prou per a permetre este tipus d’acció. Són soldats reals al front, però la imatge recull un moment en què el fotògraf diu: «ara posa’t bé, que hem de fer esta foto».
La majoria del material era adquirit pels òrgans de propaganda per a construir un missatge polític adreçat als seus lectors.
S’han recollit 326 fotografies d’arxius d’arreu del món. Aquí al darrere hi ha una important tasca de recerca.
Hem anat al moll de l’os, que és la Biblioteca Nacional de Madrid, on en acabar la guerra els vencedors van abocar tot el material que havien generat i tot el que van confiscar als vençuts. Allà es conserven al voltant de 60.000 imatges de la Guerra Civil. Però amb els editors vam parlar que era una oportunitat única per a anar a buscar fons fotogràfics que es fan pagar, perquè la gestió de la fotografia històrica s’ha convertit en un negoci. Hem estirat de fons d’agències que s’han quedat els llegats d’estos xicotets periodistes dels anys 30. Tenim des d’alguna foto de Robert Capa fins a gent com Walter Reuter, Hans Gutmann (que firmava com a Juan Guzmán) o el fons meravellós de Harry Randall, que era el fotògraf de la XV Brigada Internacional i que es custodia a la Universitat de Nova York.
Vostè deia que no és ben bé un llibre d’història, sinó un recull fotogràfic, però l’han estructurat en quatre capítols per a explicar l’evolució de la batalla.
Crèiem que era molt complicat utilitzar la imatge per a crear un fil conductor cronològic clàssic. Vam organitzar les fotos en quatre grans famílies. La primera seria el pas del riu, amb totes aquelles fotos de barques, ponts i passarel·les per a explicar la dificultat de travessar un riu com l’Ebre amb els mitjans de l’year 1938. Després la batalla en si, amb imatges d’armament, avions i tancs intentant explicar el decurs de l’ofensiva. I les dos parts que a mi més m’han agradat: el més enllà del front, amb la gestió dels presoners, els hospitals, el menjar, el dormir o el jugar. La fotografia mos permet trencar la idea del cine que estan combatent les 24 hores del dia; els combatents són hòmens i en algun moment han de parar, jugar a escacs o fumar un cigarro.
La fotografia mos permet trencar la idea que es combatia les 24 hores; els soldats havien de parar per a menjar, dormir o jugar.
Com a historiador, creu que a través de les imatges i de veure els escenaris i protagonistes reals és una de les millors maneres d’entendre el que va ser la batalla de l’Ebre?
És un element més a sumar a la forma d’aproximar-se a un fet històric. Sobretot per a les generacions més jóvens, que estan acostumades a l’audiovisual, creiem que este és un mitjà molt més fàcil. Hem intentat incorporar tanta informació com ha estat possible en els peus de pàgina. També per a un públic que li agrada la història però que potser li costa llegir-se un totxo de 400 pàgines, fullejar un llibre amb imatges i aturar-se a llegir un peu de foto li pot ser molt més còmode i engrescar-lo a buscar més informació.
Podem dir que este llibre mos permet veure la guerra amb els ulls dels qui la van viure?
Com a mínim d’aquells que la retrataven. Molta gent, tot i ser fotoperiodistes, anaven i venien del front i tenien una relació humana amb els protagonistes que estaven a primera fila. Intenten recollir la seua forma de ser i què estan fent. Per tant, sí que esta mirada del combatent acaba sent recollida pel fotògraf.
De tota esta recerca, hi ha alguna cosa que l’haja sorprès especialment?
Hi ha una part, l’últim capítol sobre els efectes de la batalla sobre el territori devastat, que t’adones del que fa l’atzar. Hi ha municipis dels quals no tenim ni una imatge perquè no hi va passar cap periodista, malgrat la destrucció que van patir. Del meu poble, Vilalba dels Arcs, no n’hi ha ni una sola, mentre que n’hi ha moltes de Gandesa, del Pinell de Brai o de Corbera, perquè els periodistes que acompanyaven les unitats militars no van passar per allí. També sobta veure fotos que estan fora de norma perquè no tenien un objectiu propagandístic, com les d’uns alemanys de la Legió Còndor que portaven una Leica i retrataven la seua visió de l’aventura, mostrant una quotidianitat que incloïa fins i tot caixes de cervesa portades d’Alemanya.
