Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar. Així ho proclamaven fa cinquanta o seixanta anys Xesco Boix, el Grup de Folk, Falsterbo i Serrat. També deien que s’avorria i sortia a jugar. La cançó era de Peter Yarrow, el dels Peter Paul i Mary, i va aparèixer el 1963, quan els hippies somiaven un món millor mentre l’imperi enviava els desgraciats a morir al Vietnam. Els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans i la pobra bèstia ha de tornar al mar, mortalment avorrida, perquè el nen que l’ha abandonat “és un cabró”, assegura Eduard Estivill, el famós metge de la son que també va ser un cantant famós: “Tothom va a favor d’en Paf, perquè el nen és un cabró i els deixa abandonats”.
És un cant elegíac al paradís perdut de la infantesa, l’adéu a la innocència que ha inspirat el cartell de la diada de Sant Jordi editat per l’ajuntament de Barcelona. Els dracs són bons i compassius. És per això que Sant Jordi acarona el cap del rèptil com si fos un petaner. O Sant Jordi també pot ser un noi barbat i hetero que du una rosa a la mà i besa una noia disfressada de drac, amb un llibre a la mà. Els cartells -diuen- són una revisió contemporània i urbana del mite, reinterpretat través de la mirada de TV Boy, el gran artista de carrer italià que ha deixat a les parets barcelonines obres tan notables com els murals de l’Alexia, el de Lamin, el de l’Emèrit punki que crida “God save me” o el del bes de Sánchez i Puigdemont.
Per tant, té la seua lògica que el consistori hagi pensat en ell per publicitar una jornada tan important com la del llibre i la rosa. Que també és la del símbol de la lluita del bé contra el mal, un tòpic que apareix a totes les cultures dels darrers mil·lennis: Perseu mata Medusa, Teseu el Minotaure, Herakles el lleó de Nemea, Sigfrid el drac, com Sant Jordi, però aquest és un detall que ha oblidat el cartellista, probablement a petició del client. Perquè no és balder recordar que no hi ha dracs bons a la cultura occidental , tret del de la cançó. El nostre drac, com l’anglès, el florentí o el rus, és fill del cristianisme que, després de la caiguda de l’imperi romà, el va convertir en una representació del diable, és a dir, del mal, del mal de panxa o del mal d’Almansa, d’allò indesitjable. Ho demostra l’èxit de la campanya “Què fem amb el drac” del Banc de Sabadell, la proposta d’Oriol Villar que, contra tot pronòstic, va tombar l’OPA hostil del BBVA, perquè implicava emocionalment l’audiència, en emprar un poderós símbol identitari, tot i que el senyor Oliu sembla ser més de toros que de dracs.
Només els qui pertanyen a la comunitat d’identificació han de poder reinterpretar el símbol des de la ironia, l’humor i el distanciament. No és el cas d’un ajuntament que destina 80.000 euros a l’autor que escrigui en castellà, mentre que els autors en català s’ha d’acontentar amb 6.000, una tretzena part. Poca broma, perquè els símbols són coses perfectament serioses: com deia Ernst Cassirer, els humans som animals simbòlics, a més d’animals lingüístics. En aquest cas, símbol (Sant Jordi) i llengua (catalana) van indissociablement units, i només considerem que son collonades a condició que no siguin els nostre símbols ni la nostra llengua.
Hi ha una altra cançó a tenir en compte en aquest dia barceloní tan assenyalat. És del 1969 i s’atribueix erròniament a Manolo Escobar, però l’autor i intèrpret principal és l’hispano-xilè Pepe Lucena. Arrenca així: “Españolear, españolear, es lo que hacen los turistas cuando vienen por acá”. Imprescindible el visionat a You Tube per poder calibrar l’abast de la tragèdia, només comparable a les ximpleries d’Eduardo Mendoza, eximi escriptor i barceloní sota sospita. Perquè: ¿quin ciutadà del cap i casal pot proferir tantes bajanades sobre el llibre, la rosa, el drac, Sant Jordi i l’amor, una diada admirada i envejada urbi et orbi?. ¿És possible que només ho faci sota la pulsió de la síndrome del “yo he venido a bablar de mi libro”, que deia Umbral, o simplement és un epígon fervorós de Pepe Lucena?.
La incoherència del personatge és monumental, com la plaça de toros. Perquè aquest defensor de la tauromàquia defineix Sant Jordi com un maltractador dels animals, de forma que el fundador del Foro Babel sembla un turista més entre la gernació de consumidors de paella, sangria i souvenirs de “he estado en Barcelona y he pensado en tí”. Mitjans de la solvència d’Ok Diario, Mujerhoy, La Razón, Libertad Digital, El Debate o El Confidencial, a banda d’altres menys cridaners com La Vanguardia, El Periódico i El País, han denunciat el rebuig provocat per les paraules de l’autor de La Ciudad de los prodigios. “En Catalunya quiero toros, vino, juerga y futbol”, s’ha reafirmat, davant tantes mostres de suport de l’espanyolisme més dur -si és que n’hi algun de tou.
Sota l’aparença de dandi cosmopolita i desmenjat, Mendoza oculta un radical com tots els integrants del Foro, una gent que considera que la llengua pròpia del nostre país és, en el fons, una monstruosa anomalia, perquè és prou sabut que, abans de la confusió de Babel, el castellà era la llengua que parlaven totes les persones de totes les terres.
Xavier Vega Castellví
