Quan el sistema obre les portes del camp sense recursos ni estructures per explicar el reglament, els carronyers de l’extrema dreta s’ho apunten tot.
Poseu vint jugadors de futbol en un camp. No els expliqueu les regles. Feu sonar el xiulet. Llavors culpeu-los del caos.
No és una metàfora. És la descripció exacta del model d’integració que Espanya —i Catalunya amb ella— aplica des de fa dues dècades als immigrants que arriben de països on mana la religió, el dictador o el cap de família, i on l’Estat, quan existeix, és sinònim d’arbitrarietat i por.
L’article 2 del Reial decret 557/2011, que regula el Reglament de la Llei d’Estrangeria, estableix l’obligació de l’Estat de garantir la integració dels estrangers. El Pla Estratègic de Ciutadania i Integració finança l’aprenentatge lingüístic i la inserció laboral. El que no preveu —en cap article, en cap partida, en cap protocol sistematitzat— és la formació cívica constitucional: l’explicació clara i obligatòria que, en aquest sistema, l’àrbitre es diu llei, i les seues decisions no es negocien per raó d’origen, religió ni pressió comunitària.
El Defensor del Poble ha documentat, en els seus informes anuals dels darrers cinc anys, un patró recurrent: casos en els quals la causa arrel de la infracció no era la voluntat de violar la norma, sinó el desconeixement genuí que aquella conducta fos penalment rellevant. Homes que havien exercit l’autoritat patriarcal durant tota la vida sense cap intervenció externa. Comunitats que gestionaven els seus conflictes internament perquè mai no havien viscut en un marc on l’Estat tingués presència real ni legitimitat reconeguda. Famílies honrades, en tots els sentits del terme, que simplement desconeixien que el camp de joc funcionava diferent.
No venen a delinquir. Venen a viure millor. Però ningú no els ha explicat el reglament.
L’article 9.3 de la Constitució espanyola garanteix el principi de seguretat jurídica: el ciutadà ha de poder conèixer les normes que el regiran. Però la seguretat jurídica no és unidireccional. No pot exigir-se el compliment d’allò que el sistema no s’ha assegurat de fer comprensible. L’article 29 de la Declaració Universal dels Drets Humans —el que els garantistes universals mai no citen— recorda que els drets van acompanyats de deures envers la comunitat. Però els deures, per ser exigibles, han de ser primer coneguts. El Tribunal Europeu de Drets Humans, en la seua jurisprudència sobre el principi nulla poena sine lege, ha insistit que la llei penal ha de ser accessible i previsible. Si el sistema judicial accepta que la llei ha de ser comprensible per a qui la viola, per quina raó el sistema d’integració no accepta que la llei ha de ser ensenyada a qui simplement no la coneix?
Aquí no hi ha mala fe. Hi ha omissió del deure de previsió. I l’omissió, en dret, també té conseqüències.
L’Estat funciona a dues velocitats. La primera: la velocitat amb la qual activa la resposta penal quan la norma és violada. La segona: la velocitat amb la qual hauria d’haver garantit que aquella norma fos comprensible per a qui havia de respectar-la. La primera és immediata. La segona no existeix com a política pública sistemàtica. Aquesta asimetria té un nom en dret administratiu: negligència in vigilando. I té un preu. El paga sempre el mateix.
L’Estat funciona a dues velocitats: la velocitat amb la qual activa la resposta penal i la velocitat amb la qual hauria d’haver garantit que aquella norma fos comprensible
Que quede clar, perquè aquest article no admet confusió: la culpa no és de qui arriba. La culpa és d’un sistema que no ha destinat mai els recursos ni les estructures necessàries per fer pedagogia cívica real. No és maldat. És incompetència organitzada. I aquesta incompetència és la que converteix la porta oberta en dinamita.
I aquí és on el problema deixa de ser teòric i es converteix en pólvora a l’abast dels carronyers.
El ciutadà corrent —d’esquerres o de dretes, tant se val— no llegeix jurisprudència del TEDH. Però veu. Veu i recorda. Recorda quan va trigar quinze anys a estalviar per comprar un pis i un jutjat li diu que no pot recuperar-lo perquè l’ocupant té drets que ell no entén. Recorda quan va a renovar el permís de conduir i l’administració li exigeix tres certificats, dos formularis i una espera de sis setmanes. I recorda, al mateix temps, com veu —perquè ho veu, perquè és evident, perquè ningú no s’ha molestat a dissimular-ho— que les vies de subvenció, d’allotjament d’urgència i d’atenció social s’activen amb una agilitat que el sistema ordinari mai no ha tingut per a ell.
No és xenofòbia. És aritmètica emocional.
Naltros, que paguem els impostos que fan funcionar el sistema, tenim el dret de demanar que aquell sistema funcione amb coherència per a tothom. Quan no ho fa —quan l’Estat és ràpid per obrir i lent per ordenar, àgil per distribuir i incompetent per integrar— no genera solidaritat. Genera ressentiment. I el ressentiment, quan no troba una explicació racional i honesta, en troba una altra. Una de simple. Una de perillosa.
No és xenofòbia. És aritmètica emocional: el ciutadà recorda com les vies de subvenció i d’atenció social s’activen amb una agilitat que el sistema ordinari mai no ha tingut per a ell
Aquí és on entren els carronyers: l’extrema dreta. Declaracions de Vox i, a casa nostra, d’Aliança Catalana. Al Congrés dels Diputats, la portaveu de Vox, Pepa Millán, ha exigit expulsar tot immigrant que demostri «incapacitat manifesta d’integració» —un concepte deliberadament vague que el seu propi partit no defineix i que no necessita definir—, mentre la diputada Rocío de Meer ha reclamat un procés de deportació «massiva» per «preservar la identitat espanyola» i el seu líder, Santiago Abascal, ha dit des de la tribuna que «quan arribem al govern, sabrem quants en són, i tots ells hauran de ser expulsats». Al Parlament de Catalunya, Aliança Catalana ha registrat propostes de resolució per deportar «de manera immediata» qualsevol persona en situació irregular i ha declarat, per boca de la seua líder, Sílvia Orriols, que «amb tants andalusos i tants musulmans ningú no parlarà català a Catalunya». El seu programa electoral defensa tancar les fronteres als immigrants econòmics i repatriar els menors no acompanyats. L’activitat parlamentària d’Aliança —vint-i-vuit esmenes presentades, la majoria sobre immigració, seguretat i islamisme, cap sobre independència— diu exactament quin és el seu negoci real: la por, no el projecte.
I darrere seu, l’ona internacional que els empara i els legitima: Trump amb les deportacions massives als Estats Units, Meloni a Itàlia, Le Pen a França, Orbán a Hongria. Canvien el nom, la bandera i l’accent. No canvien el mètode: assenyalen el buit que el sistema ha creat per omissió i s’hi instal·len. No fabriquen la injustícia. S’alimenten del cadàver que el sistema ha anat produint any rere any, mirant cap a un altre costat.
La culpa no és del garantisme. Ni de les famílies que arriben. La culpa és d’una omissió estructural i deliberada: un sistema que obre les portes del camp, distribueix posicions i fa sonar el xiulet sense haver explicat mai el reglament. I que després demana al ciutadà corrent que aguanti el caos amb paciència infinita mentre ell, el sistema, continua teòricament impecable des dels despatxos.
Els carronyers de l’extrema dreta no fabriquen la injustícia. S’alimenten del cadàver que el sistema ha anat produint any rere any, mirant cap a un altre costat
Un Estat que no educa no pot jutjar amb plena legitimitat. Un garantisme que no inverteix diners ni exigeix pedagogia, educació i formació cívica com a dret i com a obligació —no només per als ciutadans que l’integren, sinó també per als immigrants que arriben— treballa, sense voler-ho, per al seu propi adversari.
Perquè al final tot torna al mateix camp. Un camp de futbol amb les línies mal pintades, amb un reglament que ningú no ha explicat, amb jugadors que no saben què és falta i què no, i amb un àrbitre que només apareix per xiular penal a favor del patriotisme —d’els de casa primer”, d’aquell instint d’assenyalar el de fora, el que no és igual que tu, el que no té la mateixa religió ni el mateix color de pell, d’aquell reflex antic que sempre acaba culpant els de fora, els que arriben, els forasters, trobant el culpable a mida, fabricant-lo, si convé.
