Estem en el moment de passar comptes amb (la temuda) Hisenda. Milers i milers de devolucions d’IRPF ja estan abonades als comptes bancaris dels contribuents «afortunats», sobretot les de petit import, augmentant així aquella dada que sempre ens refrega el departament Fiscal, que ve a dir que la immensa part de les declaracions en resultat negatiu ja han estat liquidades, retornades als beneficiaris i es fa bandera (amb certa picaresca de baix nivell) que el “sistema” funciona i és àgil, en especial, quan pertoca pagar a l’Estat. O sigui, s’ha retornat, en eficiència i rapidesa, al ciutadà, allò que no li pertocava pagar anticipadament.
Feu la prova d’encetar conversa de l’actual pressió fiscal, paguem poc o molt?, formuleu-ho a la vostra família, cercle d’amistats o companys de feina, gairebé us anticipo ja el resultat de la mateixa “sensació”, per no dir indignació, que es paga molt, massa i que no es veu reflex al dia a dia d’aquest esforç titànic de l’ofec fiscal envers el retorn estatal en serveis. Hi ha moments «fiscals» que agreugen més encara aquest fet; com en acceptacions d’herència, en adquisició de nou patrimoni, i en el dia a dia, amb el cost de la gasolina, per posar alguns exemples. Parleu en autònoms, també en assalariats, fins i tot en qui rep ajuts, i que després part del que s’ha cobrat, l’han de retornar a les arques d’Hisenda, reflexionem sobre el resultat de la declaració anual, ens sembla correcta, sobretot, si cal abonar a l’Estat.
Qui més té, ha de pagar més
Aquest eslògan de JUSTÍCIA SOCIAL, sovint l’escoltem per a justificar la gens baladí gravació fiscal de qui genera rendes o té patrimoni; ara bé, podríem obrir debat i entrar en un terreny fangós de si, en el fons, és o no tant just com pot semblar.
Soc un defensor a mort de generar tota mena de mecanismes per part de l’Estat, per garantir la pau social, l’estabilitat a la comunitat i que la immensa majoria de persones puguin viure en dignitat, i tant de bo, tothom. Entenc una de les eines, per no dir, la fonamental és la capacitat de recaptació d’Hisenda, per així retornar a les persones l’esforç fiscal individual. Però, hi ha incentius fiscals reals per qui s’esforça per treballar, per estalviar, per cuidar-se la salut i per fer accions altruistes solidàries pel bé de la Societat?
Si volem, de veritat, tenir un país en estabilitat, seriós, fiable i on es pugui garantir una sostenibilitat a la qualitat de vida, al benestar, i que sigui «just» als impostos pagats, cal molta exigència en el com es fa ús, dels nostres impostos.
Cal millorar la percepció als contribuents de què “val la pena” complir amb el deure solidari de pagar tributs o les opcions polítiques radicals populistes tindran moltes més opcions. Aquest és el repte més que complex a la Història dels darrers segles sobre la pèssima premsa dels “impostos”. Cal molta més transparència, visibilitat de la traçabilitat d’on va cada euro que paguem a l’Estat. El que tenim clar, és que en són molts.
Sense confiança, cap sistema fiscal pot sostenir-se en el temps
Quan la distància entre el que es paga i el que es percep es fa massa gran, el compromís col·lectiu es debilita. No és només una qüestió de números, sinó de credibilitat i de legitimitat. I és aquí on es juga, realment, el futur del sistema.
Ernesto Cid
Professional Financer/Mestre
