A cada mas català o mallorquí, a cada alqueria valenciana, prop de la cabana, sempre hi ha hagut almenys un mangraner que ens acompanya amb el seu fullam d’un verd clar, resplendent, i uns fruits que s’han de comptar entre els més bonics i saborosos, de pell llisa entre groguenca i roja. En aquestes setmanes comença la fructificació de les flors, en un dels espectacles més bells dels nostres paisatges, a les vores dels camins, als horts i els jardins.
El nom de mangrana o magrana al·ludeix als grans de les llavors del fruit, rojos i brillants. El terme científic, punica granitum, relaciona aquests grans amb els seus orígens a la Mediterrània oriental, al país dels fenicis. En totes les llengües romàniques es manté la idea del gra, com en català: granada, en castellà i portuguès; grenade, en francès; grenata, en italià, i milgrana, en occità. Els anglesos adopten el mot francès i també en diuen pomegranate, mentre que en alemany és granatfel. Des dels temps més remots, les mitologies mediterrànies associen el fruit amb la sexualitat, el desig i la fertilitat, per la imatge que ofereix el fruit obert, quan és madur. Però aquest símbol vital, lluminós, també té un caire fosc, perquè abans d’arribar a la vida, cal enterrar la llavor, com fem amb els morts.
Hesíode, a la Teogonia i, més tard, Ovidi, als Fasti, expliquen un mite relatiu a aquest fruit, el de la bella Persèfone, filla de Zeus i de Démeter, la deessa de les collites. Després que la noia fos raptada per Hades, el déu dels morts, Zeus ordenà al germà que tornés Persèfone a sa mare, que la buscava desesperada per tota l’Hèl·lade. Durant nou dies i nou nits, la deessa camina errant amb una torxa a la mà fins a Eleusis, on decideix renunciar a la seua funció de protectora de l’agricultura. La terra es torna estèril i Zeus ha de restablir l’ordre de les coses. Fa que Hades que restitueixi Persèfone, però la noia ha trencat el dejuni en menjar un gra de mangrana a la seua estada entre els morts, la qual cosa li impedeix tornar al món dels vius. La solució és que Persèfone divideixi l’any entre l’infern i sa mare; cada primavera fuig d’Hades i s’enlaira cap a la llum amb les tiges naixents, per retornar a les ombres al temps de sembrar, a la tardor.
La relació de la mangrana amb el Regne d’Espanya és molt especial. Simbolitza el Regne de Granada, la darrera incorporació peninsular a la monarquia hispànica. També és l’origen del mite de l’Espanya que persisteix al llarg dels segles i que tanta violència i dissort ha dut a tanta gent. El nom àrab del vell emirat nassarita, “Garnatah”, no té res a veure amb al fruit: significa “turó dels pelegrins” i només la semblança fonètica identifica la ciutat i la mangrana.
Amb la caiguda de la ciutat, el 2 de gener de 1492, desapareixia una civilització tolerant i sofisticada per dissoldre’s en una cultura de guerra i depredació forjada al llarg de centúries. La conquesta d’Amèrica, iniciada a finals d’aquell 1492, l’any daurat de l’espanyolisme, seria la continuació de la lògica militar que persistiria més enllà del desastre del 98. En realitat, encara s’arrossega fins els nostres dies. La crisi colonial obria una possibilitat d’esmena que no es va produir, perquè els intel·lectuals del noventayocho van insistir en el mite de Castella i el Cid, en el misticisme i l’exclusió de la diferència, que tant ens ha marcat als catalans. Un fil misteriós els lliga amb Franco i amb la catalanofòbia rampant, més d’un segle després de la pèrdua de l’imperi.
Granada, la ciutat màgica, és també la ciutat de la vergonya, incapaç de donar sepultura als ossos de Lorca. Com en el mite de Persèfone, la seua mangrana heràldica simbolitza la dualitat de la vida i la mort, del gra nodridor i del suc roig com la sang, el principi vital que, al llarg de generacions i generacions, ha amarat els camps de la vella Hispània.
