Quan escoltes les notícies i n’hi ha una que et desconcerta: “Dues agents dels Mossos d’Esquadra s’han infiltrar en una assemblea de docents a Barcelona.”
Això no és una anècdota menor: és un sisme en ple cor de la democràcia sindical, no trobeu? Aquesta assemblea, celebrada a l’Institut Pau Claris, tenia com a objectiu organitzar les mobilitzacions i vagues que s’estan preparant contra l’estat de l’educació pública i per reclamar millores laborals i educatives. Allà hi havia mestres i professors debatent plans i estratègies, i, segons el sindicat USTEC, dues dones van assistir-hi prenent notes, sense participar, i van presentar-se com a docents d’un centre que no coneixien ni on treballaven. Quan van ser interpel·lades van abandonar la reunió i després es va confirmar que no eren professores.
No es tracta només d’un malentès o d’una presència inesperada. Parlem d’una reunió sindical, legítima i protegida per la llibertat d’organització i de reunió, on hi havia personal educatiu debatent sobre vagues i reivindicacions laborals que afecten milers de treballadors i famílies. La simple idea que agents policials puguin assistir a aquestes reunions de paisà, a mi personalment, em genera una sensació de vigilància, desconfiança i intimidació que travessa el límit del que hauria de ser una societat democràtica. Em sembla una violació directa del dret de reunió i una criminalització de la protesta laboral.
Per si això no fos suficient, no és un cas aïllat. El mateix Departament d’Interior va admetre operatius policials dels Mossos en més de vint localitats durant les vagues de març, amb identificacions i actes policials al personal educatiu en el context de les protestes.
És admissible que la policia s’hi infiltri en reunions de treballadores per recollir informació sobre la seva organització interna? La llei reconeix la necessitat de mantenir la seguretat pública i valorar riscos, però l’espai sindical hauria de ser inviolable, un lloc on es pugui parlar lliurement de reivindicacions laborals i estratègies de mobilització sense por a ser vigilada o espionada. No és només una qüestió tècnica o jurídica: és una qüestió de confiança, de respecte als drets i al teixit social i sindical que manté viva l’educació pública. I aquí la pregunta: no us sembla molt greu que això estigui passant?
Si la resposta és sí, caldrà exigències fermes de transparència, responsabilitats polítiques i, sobretot, un retorn a la negociació sincera i respectuosa entre el Govern i el personal educatiu que està al peu de l’aula cada dia. La democràcia no pot funcionar si qui protesta es troba vigilat en lloc d’escoltat.
Per altra banda, tot el suport com a ciutadana, membre d’una associació de famílies (AFA) i com a mare (de menors adolescents que es troben indignats que no podran fer cap sortida durant el curs escolar) a la reivindicació d’un augment salarial que compensi la pèrdua de poder adquisitiu, la reducció de ràtios i l’increment de personal, una implementació efectiva dels recursos per a una educació realment inclusiva i una reducció de la sobrecàrrega burocràtica que desvirtua la feina docent.
Animo a que hi hagin més famílies recolzant l’educació pública dels fills i filles!
Perquè defensar l’educació pública és defensar el futur de tota la societat, i com va dir Nelson Mandela (una frase molt coneguda i repetida, que pareix que els dirigents polítics no tinguin massa en compte o sí) “L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món”.
