Hi ha una paradoxa que ha irritat durant anys la nostra pagesia: produir sota una de les normatives fitosanitàries, mediambientals i de benestar animal més exigents del món mentre veuen com al mercat hi arriben productes d’altres països que no han passat pels mateixos filtres. No és una queixa de bar; és una distorsió real de les regles del joc que perjudica agricultors, però també —i aquí és on molts consumidors no s’han aturat a pensar— perjudica qui compra i menja.
A finals de 2024, el Govern va reorganitzar els serveis d’inspecció en frontera, integrant els 45 punts de control fronterer —30 ports i 15 aeroports— sota el Ministeri d’Agricultura. Els números parlen sols: un 7,5% més de controls físics en un any, augments de fins al 80% en productes sensibles com el pebrot, el mango o l’espàrrec, i un 50% més d’anàlisis de residus de pesticides en laboratori, amb vigilància sobre prop de 400 substàncies actives. La plantilla d’inspectors ha crescut un 20%, fins als 581 efectius.
Per a les Terres de l’Ebre, territori de vocació agrícola i productes d’excel·lència —l’oli Terra Alta, l’arròs del Delta, les fruites i els cítrics de la Ribera—, aquesta política arriba en un moment trascendental pel nostre sector primari. I les implicacions van més enllà de la competència econòmica.
El consumidor que compra al supermercat rarament pensa que aquella fruita importada pot haver estat tractada amb pesticides il·legals a la UE. Però el risc existeix, i els controls fronterers són precisament la barrera que el minimitza. Tots guayem quan els controls funcionen.
I després hi ha una amenaça que sol quedar fora del debat públic: les plagues. La introducció de patògens o insectes invasors a través de productes mal inspeccionats pot devastar ecosistemes agrícoles sencers. No és ciència-ficció: la mosca de la fruita, el cargol poma al Delta, la Xylella fastidiosa a l’olivera. Eradicar una plaga establerta pot costar milers de milions d’euros i destruir generacions de cultiu. Un control fronterer rigorós és, en aquest sentit, la millor assegurança que el sector primari pot tenir.
Ara bé, reforçar controls no és el mateix que tancar fronteres. El sector agrari viu en bona mesura de l’exportació, i un proteccionisme extrem generaria represàlies comercials que perjudicarien greument les vendes a l’exterior. El que es defensa és una cosa ben diferent: igualtat de condicions. Que el producte importat superi els mateixos filtres que el local. Ni privilegi ni barrera: simetria.
La Comissió Europea va en la mateixa direcció, amb un augment del 50% de les auditories en països tercers i del 33% als punts de control fronterers. Espanya, amb les mesures adoptades, s’hi anticipa. La frontera ben controlada no és un obstacle al comerç. És la garantia que quan el consumidor tria una verdura o una fruita, sap el que menja. I que el pagès que l’ha produïda pot mirar de cara la competència.
Manel de la Vega. Senador i Primer Secretari del PSC de les Terres de l’Ebre
