Durant dècades, a les Terres de l’Ebre, quan veies màquines obrint camins nous o tècnics prenent mides al mig del no-res, ja sabies què tocava. O un parc de molins de vent. O un abocador. O un polígon logístic. O algun projecte “estratègic” pensat lluny d’aquí però executat aquí baix, a la vora del riu, entre oliveres, marges i carreteres secundàries. Sense fer gaire cas de la dita ebrenca: a la vora del riu no t’hi facis lo niu.
La gent ni preguntava gaire.
—Què hi faran ara?
—Ves… algun altre macroabocador.
I honestament: tenia tota la lògica del món pensar-ho.
Per això, quan fa mesos van començar moviments estranys pels voltants de Tivissa, ningú no hi va donar gaire importància. Primer van aparèixer vehicles negres sense logotips. Després topògrafs treballant de nit. Més tard, enginyers parlant anglès i rus en bars de carretera mentre preguntaven per alteracions electromagnètiques de la serra.
Això últim ja sembla inventat, evidentment. Però a les Terres de l’Ebre hi ha una norma no escrita: les coses més absurdes acostumen a començar exactament així. Per ficar una exemple, quan es va fer la nuclear d’Ascó deien que era una fàbrica de xocolata. Per tant pot passar de tot.
Tivissa sempre ha tingut alguna cosa estranya. Ho saben els qui hi viuen i ho saben també els aficionats al folklore paranormal, que fa anys que situen la zona dins una mena de corredor d’estranyesa compartit amb la Mussara, Cardó, Pratdip o Fatxes. Històries de llums que apareixen i desapareixen, aparells que deixen de funcionar, silencis estranys a la muntanya, gent que assegura haver vist coses que després explica rient, com demanant perdó per haver-les vist.
Però aquesta vegada sembla diferent.
Perquè les filtracions que comencen a circular —encara desmentides oficialment, evidentment— apunten a una operació d’una naturalesa completament nova. Fonts nord-americanes, russes i fins i tot diplomàtiques xineses haurien mantingut reunions discretes arran d’un fenomen detectat fa mesos a la serra de Tivissa. No està clar si es tracta d’una anomalia geomagnètica, una alteració física encara no catalogada o alguna cosa que directament ningú sap explicar.
I aquí és on la història es torna meravellosa.
Perquè després de dècades enviant a les Terres de l’Ebre tot allò que el país no volia tenir massa a prop, ara resulta que el lloc escollit per a la gran revelació mundial del fenomen anomenat “UAP” podria ser exactament aquest.
Tivissa.
No Nova York.
No Ginebra.
No Silicon Valley.
Tivissa.
Tot això arriba, a més, en un moment especialment estrany. Els Estats Units fa mesos que acceleren la desclassificació de documents sobre fenòmens aeris no identificats. El Pentàgon ja no riu tant quan li pregunten pels OVNIs. Congressistes nord-americans compareixen parlant de “tecnologia no humana” amb una serietat burocràtica inquietant. I Internet fa setmanes que bull amb teories, filtracions i fòrums que intenten esbrinar per què, de cop, tants governs semblen preparar lentament la població per a alguna mena de revelació.
Segons diversos rumors —cada vegada més difícils d’atribuir només a la imaginació— Steven Spielberg ja hauria visitat discretament la zona fa setmanes. El director estrena aquest juny una nova pel·lícula sobre contactes i revelacions globals, però hi ha qui diu que el problema és que aquesta vegada la gran estrena no serà al cinema. I que, tard o d’hora, Spielberg acabarà pujant igualment cap a Tivissa.
També es parla de possibles moviments diplomàtics extraordinaris. Fonts de Washington asseguren que Donald Trump considera l’operació “el moment més important de la història moderna”. Altres rumors apunten a delegacions russes, xineses i fins i tot representants del Vaticà treballant discretament en protocols de coordinació internacional. Hi ha qui diu que el Papa mateix podria desplaçar-se fins aquí si finalment es confirma allò que alguns científics ja començarien a anomenar “la Porta”.
El Portal
Dit així sembla una pel·lícula dolenta de sèrie B. Però precisament per això inquieta tant. Perquè totes les grans coses, abans de convertir-se en història, acostumen a sonar ridícules.
Mentrestant, al poble, la vida continua amb una normalitat gairebé ofensiva. Hi ha gent discutint pel preu de l’oli, altres parlant de si plourà prou aquest estiu i un home gran que ahir, assegut davant del cafè, va resumir tota la situació molt millor que qualsevol expert internacional:
—Jo només sé que fa quaranta anys que veig llums rares a la serra de Llaberia, i ara de cop venen americans. Alguna cosa hi deu haver. Si estiguéssim al Priorat diríem que venen pel vi, però, aquí… per què venen?
I costa no somriure davant la possibilitat que la gran revelació universal no acabi produint-se ni a Washington, ni a Moscou, ni a Pequín, sinó en algun indret perdut entre Vandellòs, Tivissa i Fatxes, un nom que fins fa quatre dies la majoria del país hauria confós amb un insult de Twitter o amb un error del GPS.
De fet, si hi ha una civilització avançada observant la Terra, és possible que porti anys mirant cap aquí, desconcertada, intentant entendre per què els riberencs aposten per un macroprojecte per pujar l’aigua del riu de nit a una gran bassa de la Terra Alta, perquè d’altres tinguin llum de dia. I que hagi decidit venir a preguntar-ho en persona.
I potser aquí hi ha la ironia definitiva.
Durant anys, el país oficial ha tractat les Terres de l’Ebre com una mena de planta baixa logística: energia, aigua, residus, silencis i territori disponible per a tot allò que feia nosa al menjador principal del país.
Però potser resulta que els marges no eren marges.
Potser només esperaven el seu moment.
Perquè hi ha territoris que semblen perifèrics fins que un dia el món gira una mica… i passen a ocupar el centre. I potser per això, des de fa setmanes, hi ha tanta gent mirant discretament cap a Tivissa.
Com si algú, en algun lloc, ja hagués decidit que la porta s’ha d’obrir aquí.
