Xavier Vega té una novetat editorial: ‘Maragall i la mosca espanyola’, un recull d’articles que analitza l’encaix entre Catalunya i Espanya. A la introducció del llibre diu que li ha faltat espenta per a escriure més i explica que ha sigut per falta de competència en llengua catalana, perquè va anar a l’escola del franquisme, la qual definix com un «rentat de cervell». Per què ho sent així?
Sí, efectivament. Vaig anar a l’escola del franquisme i dic que és un rentat de cervell, una cosa que ara, avui, s’ha de recordar perquè hi ha un cert corrent que vol reivindicar la figura del dictador. El dictador va ser un criminal i un assassí, que a més va exterminar la classe mitjana espanyola, i especialment la catalana. I, pel que fa a la llengua, va produir un genocidi cultural. Es tendeix a oblidar tot això, i cal recordar-ho. En el meu cas, vaig tindre una gran competència lingüística en castellà, vaig anar a la universitat en castellà i, de sobte, quan volia escriure en català, resultava que era analfabet. Em trobo, amb 24 anys, que soc analfabet en la meua llengua, la llengua que m’havia donat ma mare. És llavors quan prenc la iniciativa d’escriure, però m’ha costat molt agafar la seguretat que tenia amb el castellà.
L’escola del franquisme va produir un genocidi cultural que, amb 24 anys, em va fer sentir analfabet en la meua pròpia llengua
Tot i que diu que hauria d’haver escrit més, el llegat que deixa en este llibre és un recull d’articles de més de 25 anys. El primer article és de l’any 90 i el que dona nom a la primera part, sobre Maragall, és del 91. Per què va quedar atrapat per esta figura?
En aquell moment estava fent la meua tesi doctoral i em vaig centrar en la figura de Joan Maragall. Vaig quedar fascinat i encara estic sota l’impacte d’este intel·lectual que, probablement, és l’intel·lectual més important que hem tingut a Catalunya en els últims 150 anys. Maragall va fer una cosa fonamental: introduir la nostra cultura dins de la gran cultura europea. En aquell moment, Barcelona, París, Roma, Berlín, Londres i Viena parlaven de les mateixes coses perquè Maragall es movia en set llengües i va començar a traduir Goethe, Novalis, Lamartine o Homer. A més, va parlar de Nietzsche quan ningú més ho feia aquí, situant-nos a l’òrbita de la gran cultura europea.
Joan Maragall és l’intel·lectual més important dels últims 150 anys per haver situat la nostra cultura a l’òrbita europea
Vostè aprofundix en la figura de Maragall a través de l’anàlisi de la seua obra i tracta de l’eix Catalunya-Espanya, que ens porta a la segona part del llibre: «La mosca espanyola». Quina és esta fatalitat hispànica de la qual parla?
La «mosca espanyola» és una metàfora de la fatalitat. En realitat, és un escarabat que els anglesos anomenen Spanish Fly. El llibre explica com este insecte, que des de l’antiguitat es considerava un elixir afrodisíac, va acabar matant Ferran el Catòlic. Quan es queda vidu d’Isabel, ell es casa amb Germana de Foix per a intentar tindre un hereu i separar la Corona d’Aragó de Castella, perquè els coneixia perfectament i se’n volia separar. Va prendre tant d’este elixir que va acabar morint. Esta és la gran fatalitat: al morir ell sense aconseguir este objectiu, ens ve la fatalitat d’estar en tensió constant. Podríem haver sigut dos nacions que s’estimessen, però Castella té una pulsió d’apropiar-se de tot el que no consideren propi.
Com veu vostè este encaix actualment? Sembla que la qüestió nacional ha passat a un segon o tercer terme després dels fets de l’octubre del 2017.
Això és només aparentment, però en realitat continua sent el primer. Quan se rebel·len els mestres o els metges perquè ja no poden més, perquè han de treballar més que els altres i en una societat més complexa que les altres comunitats autònomes, sense saber-ho s’estan mobilitzant per una qüestió nacional. No podem fer més polítiques perquè portem una mà lligada a l’esquena i la bossa oberta, pagant 25.000 milions d’euros que no tornen. Diuen que tot s’ha pacificat perquè Pedro Sánchez ve a Barcelona i no diu ni una paraula en català, però Espanya es fonamenta en el saqueig de Catalunya. Aparentment hem fet un pas enrera, però és perquè la repressió va ser brutal. Veure el president Pujol arrossegant els peus com si fos Vercingetòrix davant de Cèsar als carrers de Roma va ser impactant. El volien escarnir, però la gent ha pres consciència que no tenim res a fer amb esta gent.
Espanya es fonamenta en el saqueig de Catalunya i la gent ha pres consciència que no tenim res a fer amb esta gent
L’últim bloc del llibre el dedica a la construcció simbòlica i política de la regió de l’Ebre, on encara no som vegueria.
No som vegueria de iure, però ho som de facto. Si hi ha alguna regió, en tots els Països Catalans, que es distingix per la seua singularitat i consciència de ser, som naltres. Som l’única regió que ha sigut capaç de derrotar l’Estat en els últims 300 anys: quan l’Estat, amb el govern d’Aznar, va voler robar-nos l’aigua, els ebrencs vam dir que no, i va ser que no. A partir d’aquí es construïx una regió feta des de la voluntat popular. Jo visc a Flix, que som a l’extrem del territori, però des de Flix som uns fervorosos partidaris de la regió de l’Ebre perquè és la regió estratègica: la que agermana el Principat, al nord, amb el País Valencià.
En este sentit, hi ha un personatge que crec que és molt important, i que crec que no ha sigut prou en compte: Artur Bladé i Desumvila és l’home que va inventar l’adjectiu que ens definix: «ebrenc». Va ser una aportació fonamental. I de Sebastià Juan Arbó hem de recordar que, quan a Catalunya no hi havia novel·la, ell en va presentar una d’esplèndida que ens va situar al nivell de Dostoievski o l’existencialisme francès de Sartre i Camus. A Barcelona primer van arrufar el nas, però ell els va donar una lliçó de literatura. Estes figures són els pilars que ens ajuden a sobreposar-nos al destí amb la nostra llibertat.
