Este article va adreçat a ma mare. La resta de lectors també el podeu llegir, per suposat, ja sigui per curiositat o per voyeurisme, però el missatge té un destinatari específic: Paquita.
Com ella és ma mare, és la meua lectora més fidel. Dona igual del que parli, ella es llegirà el text de dalt a baix. I si no entén una part, comprendrà igualment el sentit pel context global, perquè ella és capaç d’assimilar inclús allò que ni jo mateix acabo de tenir clar que pretenia dir. Em coneix com si m’hagués parit perquè realment em va parir, però també perquè, com la majoria de mares del món, ella fa l’esforç per saber què es cou al meu capet, per justificar perquè actuo segons lògiques molt particulars, per endevinar què em preocupa i què em fa il·lusió, per omplir els espais buits que s’amaguen darrera de les paraules en una conversa sincera.
Ma mare em coneix com si m’hagués parit perquè realment em va parir, però també perquè fa l’esforç per saber què es cou al meu capet
Per la meua part, hi ha moltes coses que em són més fàcils d’escriure que de dir en veu alta. Els sentiments són com cavalls desbocats que tens la falsa sensació que pots controlar mínimament dins la teua ment, però, a la que els obres la porta per mostrar-los públicament, tems que vagin per lliure i no saps ben bé com es comportaran ni com seran rebuts. I no em refereixo només a sentiments negatius o tèrbols, sinó a qualsevol expressió que surt directament del cor i que, en una estranya interrelació d’òrgans, té efectes a la pell i l’estómac, i torna boig a un cervell que està més disposat a sumar i restar que a entendre l’escala cromàtica d’emocions que ens mou per camins tan enrevessats que ni Kílian Jornet s’atreviria a recórrer.
“Truca-la i no ens atabalis!”, podríeu adduir els meus estimats lectors i no us faltaria raó, però si utilitzo este canal és perquè sé que serà més efectiu que una comunicació telefònica o presencial. Aquí queda escrit el que dic i la lletra entra -per sort, sense sang!-, perquè no se l’emporta el vent com a les paraules dites, sinó que quedà impresa encara que sigui a la pantalla d’un ordinador o un mòbil i, per molt que apartis la vista, segueix allí i te la trobes quan tornes a mirar. Un escrit, una vegada llegit, et segueix interpel·lant encara que no el revisis mai més. Tant se val si és un prospecte farmacèutic o les taules de Moisès, allò que està redactat adquireix una significació i una transcendència que no es poden menystenir, ni tan sols si agafes el paper i el converteixes en una bola arrugada i indesxifrable que llences amb desdeny al contenidor blau juntament amb el tub de cartró del paper higiènic.
Tant se val si és un prospecte farmacèutic o les taules de Moisès, allò que està redactat adquireix una significació que no es pot menystenir
“Va, Víctor, ves al gra, que t’enrotlles com un llucet a la paella!”, podries reclamar tu, el lector impacient que se li fa tard per anar a jugar a pàdel i es comença a penedir d’haver perdut el temps en este succedani d’article. D’acord, d’acord, vaig! Tota esta suma de caràcters amb espais té un objectiu i ja és hora de confessar-lo: fa molt temps que ma mare no cuina paracotes i tinc moltes ganes de menjar-ne. Ella fa contínuament cocs, pastissos, pastissets i tot tipus de rebosteria, però sembla que mai és un bon moment per a les paracotes.
MAMA, PER FAVOR, FES PARACOTES!! No és tan complicat: tens figues de l’hort i el Marie Brizard que fa servir ton gendre per perfumar el cafè. Només és una qüestió de voluntat, de posar-t’hi, i faràs immensament feliç al teu fill. Si Frigo ha recuperat el mític Frigurón, tu també pots crear links al passat dolç de la meua infància amb una màquina del temps en forma de paella, no?
Víctor Porres
Periodista
